Un cafè, senyor Panxampla!
El Café de l’Industrie, a Carcassona, fa olor de postal en blanc i negre. Entre decoració austera i envellida, a les parets hi predomina una amalgama de fotografies rovellades pel pas del temps: imatges de la cité médiévale, retrats d’algun equip de futbol amateur, pòsters del Che Guevara o cartells desgastats de Georges Brassens, Jacques Brel i Léo Ferrer, els tres grans de la cançó francesa. Los nostra visita al bar (són dos amics qui m’hi han portat) no és fortuïta, hi hem arribat resseguint la història del bandoler Panxampla*: el desembre de l’any 1882, el van detenir per darrera vegada mentre servia cafès en aquest local.
Es calcula que a la segona meitat dels anys 70 del segle XIX, als departaments del sud de França hi havia uns 7.000 exiliats espanyols entre republicans - progressistes i federals -, carlistes i catalanistes. Panxampla va arribar a Carcassona amb un complicat historial carregat a l’esquena: membre - potser accidental - de les guerrilles carlistes, amagat a les muntanyes del Port havia protagonitzat robatoris - hi ha qui també parla d’assassinats- i s’havia esmunyit de les mans de la Guardia Civil i dels barrots de les presons diverses vegades. A França hi va trobar estabilitat, dona i faena. Diuen que va treballar en la construcció i també va fer de cambrer al Café de l’Industrie fins el dia que algú el va delatar.
Entrar al bar ens permet posar imatges a tot allò que havíem llegit al llibre Panxampla, Bandoler o fugitiu? de Joan Josep Rovira Climent. L’amo del cafè ens mira de reüll, com intentant comprendre el sentit de la nostra presència. Suposo que som una excepció entre la clientela habitual del barri, i això sempre desperta curiositat. L’home té un aire d’antic estudiant del maig francès: nas aguilenc, ulls minúsculs i boca petita, pòmuls caiguts, mocador lligat al coll a l’estil mariner i cabellera canosa que em recorda els pentinats de Rafael Alberti. Propietari i bar denoten el mateix sentit popular i revolucionari que envolta la vida llegendària del bandoler Panxampla. És difícil saber què hi ha de cert i de mite en la història d’aquest personatge. En tot cas, titllar-lo de revolucionari – tal com el presenta la tradició oral - ho trobo una mica exagerat: tan sols va intentar sobreviure a la gana i als obstacles que li presentava la vida, sense objectiu ideològic, sense rumb determinat.
Com que ens pica la curiositat (sobretot a l’Adrià i el Jordi), ens dirigim a la barra per demanar al propietari què sap del bandoler Panxampla. No ens aporta gaire més informació de la que hem llegit als llibres. Parla amb molta dificultat, alguna malaltia l’ha deixat sense veu i és per això que ens comuniquem amb senyes i escrivint sobre un petit bloc de paper. Això, sumat a la pinta de vell progressista, el converteix en un individu enigmàtic. De fet, l’aire que és respirar en aquest bar (propietari inclòs) no fan més que perpetuar el bel fantasiós i llegendari que cobreix la història del bandoler Panxampla.
*Joan Pujol i Fontanet ( Alfara de Carles 1857 – Tarragona 1883).
Aquí podeu escoltar la Cançó de Panxampla de Quico el Célio, el noi i el Mut de Ferreries.
Es calcula que a la segona meitat dels anys 70 del segle XIX, als departaments del sud de França hi havia uns 7.000 exiliats espanyols entre republicans - progressistes i federals -, carlistes i catalanistes. Panxampla va arribar a Carcassona amb un complicat historial carregat a l’esquena: membre - potser accidental - de les guerrilles carlistes, amagat a les muntanyes del Port havia protagonitzat robatoris - hi ha qui també parla d’assassinats- i s’havia esmunyit de les mans de la Guardia Civil i dels barrots de les presons diverses vegades. A França hi va trobar estabilitat, dona i faena. Diuen que va treballar en la construcció i també va fer de cambrer al Café de l’Industrie fins el dia que algú el va delatar.
Entrar al bar ens permet posar imatges a tot allò que havíem llegit al llibre Panxampla, Bandoler o fugitiu? de Joan Josep Rovira Climent. L’amo del cafè ens mira de reüll, com intentant comprendre el sentit de la nostra presència. Suposo que som una excepció entre la clientela habitual del barri, i això sempre desperta curiositat. L’home té un aire d’antic estudiant del maig francès: nas aguilenc, ulls minúsculs i boca petita, pòmuls caiguts, mocador lligat al coll a l’estil mariner i cabellera canosa que em recorda els pentinats de Rafael Alberti. Propietari i bar denoten el mateix sentit popular i revolucionari que envolta la vida llegendària del bandoler Panxampla. És difícil saber què hi ha de cert i de mite en la història d’aquest personatge. En tot cas, titllar-lo de revolucionari – tal com el presenta la tradició oral - ho trobo una mica exagerat: tan sols va intentar sobreviure a la gana i als obstacles que li presentava la vida, sense objectiu ideològic, sense rumb determinat.
Com que ens pica la curiositat (sobretot a l’Adrià i el Jordi), ens dirigim a la barra per demanar al propietari què sap del bandoler Panxampla. No ens aporta gaire més informació de la que hem llegit als llibres. Parla amb molta dificultat, alguna malaltia l’ha deixat sense veu i és per això que ens comuniquem amb senyes i escrivint sobre un petit bloc de paper. Això, sumat a la pinta de vell progressista, el converteix en un individu enigmàtic. De fet, l’aire que és respirar en aquest bar (propietari inclòs) no fan més que perpetuar el bel fantasiós i llegendari que cobreix la història del bandoler Panxampla.*Joan Pujol i Fontanet ( Alfara de Carles 1857 – Tarragona 1883).
Aquí podeu escoltar la Cançó de Panxampla de Quico el Célio, el noi i el Mut de Ferreries.
4 comentaris:
Un article genial! Felicitats pel blog!
Excel·lent periodisme d'investigació malgrat les dificultats comunicatives, jeje....
Parla'ns una mica més de Carcassona, m'apassiona esta ciutat, vaig estar-hi al 2003 i em moro de ganes de tornar-hi!
Ups! No et puc dir gaire cosa de Carcassona perquè només la conec de passada. Una sola recomanació: no visitis la ciutat medieval al mes d'agost, hi ha més gent que al Castell de Peníscola.
Xeic, tens un bloc molt aconseguit, i bona ploma!!!
La sensació que vaig tenir al entrar al bar, és que els anys no havien passat, fins i tots la barra i les taules amb peus de ferro forjat podrien ser del S.XVII.
Tambè que hi havia una connexió mística amb el Che, i en qualsevol moment Juan Pujol Fontanet podria sortir de l'interior de la cuina, que estava separada per una cortina de la barra.
andosiau
Publica un comentari