Dies d’agost abstractes

Llegeixo al diari que alguna de les escenes de Dies d’Agost, el darrer film del director Marc Recha, quedarà com un dels fragments de cinema més intensos que s'hagin filmat mai en aquest país. I jo que l’he anat a veure i m’he quedat adormit a la butaca.

Li agraden els plans llargs: ja ho va demostrar fa una anys amb l’Arbre de les cireres, el film que va donar a conèixer Marc Recha. Ara, a Dies d’Agost la història es repeteix: un paisatge (el tram de riu Ebre que va d’Ascó a Mequinensa) filmat amb mirada pausada i molt personal acompanyada d’uns diàlegs escuets, si bé compensats per una veu en off agradable i d’un aire evocatiu.
Un dels punts més febles que he trobat al documental és la descontextualització: Dies d'agost explica la història d’una investigació frustrada sobre Ramon Barnils. El problema és que en cap moment del film s’anomena el cognom del periodista i això pot desorientar els qui no s’hagin llegit la sinopsi abans d’entrar a la sala.
Cinema d’autor, abstracte. No recomanable per als qui pateixen somnolència.