Racons de Sitges

El sol encara picava força. Feia bon estar per passejar a ran de mar, per remullar els peus a l’aigua i caminar per la sorra. Feia temps, anys, que no visitava Sitges i potser per això m’han revingut a la memòria vagues imatges de quan era petit, d’aquella sensació de caos que vaig sentir en entrar per primera vegada al Cau Ferrat, el magnífic museu romàntic atapeït de forjats, ceràmiques i quadres de Santiago Rosiñol. Ahir, la passejada vagarosa pel nucli antic va ser relaxada, tranquil·la, la constatació d’una imatge amable de Sitges.

Ara bé, quan ens vam carregar les motxilles per inciar la ruta pels turons que voregen la vila, tot se'n va anar en orris. Urbanitzacions, obres a mig fer, rieres esfaltades, camps de golf amb nens carregats amb les pilotes i els pals —quin caldo de cultiu!— es van interposar, ara sí, ara també, al camí de ronda medieval que resseguíem. Quin afany per triturar el paisatge... el progrès de la totxana i el formigó. El pitjor de tot és que aquesta sensació comença a ser massa habitual quan viatjo pel Països Catalans.