El dimoni, la pinça al nas i els ànecs de l'Alfacada.

La setmana passada, algun analista comentava que el retorn del sector ultracatòlic al capdavant de la Conferència Episcopal Espanyola era un presagi que anunciava la victòria del Partit Socialista. Pocs dies després, jo també vaig tenir un de presagi similar. En aquest cas, no tenia res a veure amb la cosa divina, si bé el la intuïció em va esdevenir en un lloc paradisíac, celestial... natural.

D'expedició "professional" pel Delta de l'Ebre vaig fer cap a tocar de l'Illa de Buda, entre la Gola de Migjorn i la bassa de l'Alfacada, un dels racons més solitaris del Parc Natural, especialment aquesta època de l'any. El mal oratge s'havia convertit en una mena de director d'orquestra que impulsava el vaivé dels canyars... i —sorpresa!— d'una pancarta socialista, fàcil de reconèixer pel color roig. Pregunta: a qui volien convèncer en aquest racó de món salvatge i tan poc humanitzat? als ànecs collverds? als martinets? als bernats pescaires? No sé ben bé perquè, però allí vaig intuir que els socialites tornarien a guanyar.

En tot cas aquesta mena d'accions formen part de la "magnífica" estratègia de màrqueting que els socialistes han aplicat durant la campanya electoral. Una estratègia basada en tres punts bàsics: un lema que dóna bon rollo (La Catalunya optimista), una comparació continua del Partit Popular amb el dimoni i un desplegament estel·lar de cartells i pancartes, fins i tot, als llocs més recòndits. Per això crec que molts electors han decidit el sentit del seu vot en funció de tota aquesta parfernalia mediàtica tan ben orquestrada i no a partir de l'anàlisi crítica de l'acció de govern (que al meu parer seria allò desitjable). Ho constata el fet que la victòria socialista (almenys a Catalunya) només s'entengui pel vot de molts catalans emprenyats que han anat a les urnes amb la pinça al nas, amb l'única finalitat de frenar aquell dimoni del que parlàvem abans.