Edimburg és una ciutat molt visitada pels ghost hunters, els caçadors de fantasmes. De fet, diverses empreses ofereixen visites guiades nocturnes pels cementiris de la ciutat, on es veu que l’activitat de les ànimes malignes hi és molt alta. El preu de l’entrada acostuma a incloure una petita llanterna, i fa gràcia veure tot de punts de llum que es mouen entre la foscor mentre s’expliquen històries locals sobre esperits, però també sobre assassins victorians, bruixes i enterramorts. Els guies et porten entre làpides on et mostren taques d’humitat que semblen calaveres. "Algun fantasma es va estavellar contra la pedra", diuen. Ara bé, el que més em sobta d’aquest tipus de recorreguts no són els fenòmens paranormals d'anar per casa, sinó la tranquil·litat amb la que els guies entren als panteons. Com si res, sense pensar que allí hi ha algú enterrat. Una de les coses que més em va cridar l’atenció en arribar a Escòcia va ser veure els treballadors de les oficines del centre menjant el sandwich del break time del migdia asseguts sobre les làpides dels cemeteris, com si fóssin bancs d'un jardí. Tot plegat em fa pensar que la idea que els ecocesos tenen de cementiri s’aproxima més al concepte de parc públic que al de lloc de repòs espiritual, on s'hi ha d'entrar amb respecte. D’altra manera no podria entendre com es pot viure en una casa on les finestres donen directament sobre les làpides, tal com es pot veure en la fotografia de més amunt, presa al Greyfriars, just al centre d’Edimburg. I és que allà on nosaltres hi veiem tombes, ells només hi troben arbres, bancs a l'ombra i gespa acabada de segar.
Escrits
0 comentaris:
Publica un comentari