Homenatge

Explica la Marfanta que la casa d’acollida de transeünts de Tortosa, propietat de Càritas, està saturada per l’arribada d’immigrats temporers i per la crisi econòmica que ens assetja. Fa quatre anys vaig enregistrar un reportatge sobre la casa, els transeünts que hi havia de passada i, en especial, les quatre monges que la regenten. En aquell treball volia posar de relleu la feina humil d’aquesta comunitat religiosa, aliena a la mala destresa dels qui governen l’Església. Certament, era una llàstima que la seua feina passés desapercebuda i espero haver contribuït una mica al seu reconeixement.

Aquell vídeo, d’uns 15 minuts, va guanyar algun premi i es va emetre a la xarxa de televisions locals de la demarcació de Tarragona. Mesos més tard en vaig penjar un resum a la xarxa i ara és, de llarg, el vídeo més vist del meu canal youtube. I és que internet és una magnífica plataforma de denúncia social, si bé encara desaprofitada. Avui hi pensava, també, després de veure Makind Is no Island, un relat sobre els transeünts de Nova York i Sydney, gens pretenciós, sensible i gravat només amb telèfons mòbils.

Xeic, xeic!

Malgrat que van gairebé a concert per setmana, encara no he pogut sentir en directe el nou disc dels Xeic! titulat Birla!. Des que m'he instal·lat de nou per Catalunya que tinc pendent d'assistir a un concert d'aquest grup ebrenc d'ska rural. De moment m’he hagut d’aconformar amb les descàrregues del seu web i el video-clip penjat al youtube.

El Museu de la Catedral de Tortosa, més enllà d'un problema econòmic.

Llegeixo a El Punt que el Museu de la Catedral de Tortosa té dificultats de finançament i que podria tancar les portes si les administracions no hi posen remei. Crec, però, que la clau del problema no són només els diners, sinó també l’error de plantejament de la mostra. I és que al segle XXI, els museus romàntics —a l’estil Cau Ferrat, per entendre’ns d’alguna manera— ja no són viables. Vull dir que no n’hi ha prou en penjar un quadre, per interessant que sigui des del punt de vista artístic.

Qualsevol mostra moderna —i la de Tortosa no ho és— ha de comptar amb tota mena de complements: audiovisuals, materials didàctics per escoles i famílies, exposicions temporals, presentacions de llibres, conferències o activitats orientades a la promoció de la recreca. I tampoc hi pot faltar un bon web escrit en diversos idiomes, amb informació exhaustiva de les obres, consulta en alta ressolució dels quadres més representatius i una agenda ben actualitzada. De moment, però, no demano tant. Feu només la prova de cercar al google “Tresor de la Catedral de Tortosa” i hi trobareu ben poca informació referenciada. Ni tan sols el web del bisbat hi dedica prou atenció, més enllà de quatre fotografies, l’horari, el telèfon i una descripció absolutament esquemàtica... i, a sobre, només escrit en castellà.

A mi tot plegat em dóna la sensació de deixadesa, de manca d’entusiasme per part de l’Església tortosina. I potser per això no acaba de funcionar. És ovbi que les institucions públiques s’hi han d’implicar, i si es creu convenient han d'ampliar el suport econòmic, però això no serà mai suficient si els propietaris del museu ni creuen en la idea, ni reformulen la mostra des de l’avantguarda i la modernitat.

Terra de fang, el Delta de l'Ebre al Canal 33

Terra de fang és el darrer documental dirigit per l'ebrenc Josep Juan Segarra. Aquesta nit (a la una de matinada) s'emet pel Canal 33, dins el programa Taller.doc. El film evoca la terra creada pels sediments transportats pel riu Ebre durant los seus segles feliços. Una terra on diferents generacions van treballar aigua a genolls, de sol a sol, per a poder cultivar arròs. Les persones grans que hi viuen recorden uns temps en que tot allò que feien se basava en una relació de respecte al medi ambient. La seua destresa i l’abundància d’aquella natura els permetien ser autosuficients. Però la vida al Delta ha perdut en molts aspectes el seu tarannà rural. Terra de fang són pinzellades del que va ser el Delta, per a preservar el que queda: sentiments, històries, pel·lícules, platges, cançons heretades...

Juan Josep Segrra també és autor del documental 6 versos i poca vergonya —sobre les noves generacions de cantadors de jota— emès l'any passat pel mateix programa de Televisió de Catalunya.

Arròs covat! Quin fart de riure!

Llegeixo que Televisió de Catalunya i Escándalo Films ja han acordat una segona temporada d’Arròs covat, la sèrie d’animació per a adults creada per l’il·lustrador Juanjo Sáez. I és que quan tan sols se n’han emès nou capítols, Arròs Covat ja s’ha consolidat com una de les propostes més originals de la nova temporada televisiva. Jo n'estic enganxat. La sèrie està protagonitzada per un jove de 30 anys i plena de reflexions iròniques i agudes sobre sobre els afers de parella, el sexe, les relacions intergeneracionals o els problemes de la feina. El protagonista es diu Xavi Masdéu, un dissenyador urbanita, freak, modern i cosmopolita que malgrat estar a la trentena és comporta com un adolescent. El el nano és naïf, graciós, un incompetent sentimental i parla un català més aviat tronat.

Ell i els amics que l’envolten són una paròdia delirant del tipus de joves que et pots creuar passejant pel barri de Gràcia, el Born o el Raval de la capital catalana. Bons dibuixos, bones històries i una banda sonora il·lustrada amb música de les bandes independents de l’escena catalana. No us la perdeu.