Manifest blocaire contra el transvasament

El col·lectiu de blocaires ebrencs volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragna (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.
-Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.
-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.
-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua. Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Ebresfera (Terres de l'Ebre), 15 de maig de 2008

Lligams. Cinc històries tortosines sobre la integració cultural del immigrats

Després de mesos (gairebé un any) amb la càmera carregada al coll fent el seguiment de la vida quotidiana de 5 joves immigrats residents a Tortosa és l'hora d'anar presentant el documental a la ciutadania. De fet, l'objectiu d'aquest projecte no era tan sols la producció del vídeo sinó incentivar el debat al voltant de la convivència cultural. Així, doncs, demà al matí continua la tasca divulgativa del documental "Lligams, experiències d'integració cultural" amb la presentació del vídeo al davant d'un grup d'alumnes del IES Joaquín Bau on, per cert, estudia l'Olesea una de les protagonistes de la història. 

Error de raccord o històries gore al Delta.

El Delta de l'Ebre és un lloc paradisíac, però de vegades pot arribar a ser l'infern... almenys en la ficció. Román Aixendri dirigeix aquest un nou curmetratge (també n'és autor del guió i actor protagonista) amb el muntatge del també campredonenc Josep Guitiérrez. Una història gore i paranoica, senzilla però molt ben realitzada... joves promeses!

Video de la Diada

Diumenge, l'associació Amics dels Castells i del Nucli Antic de Tortosa va celebrar la seva 12a Diada dels Castells. Com ha membre de la junta de l'entitat va ser un plaer veure la resposta dels ciutadans. A l'església de Sant Domènech vam comptabilitzar més de 500 persones (!). Una bona xifra que incentiva l'organització de noves activitats. Us deixo amb un petit vídeo del recorregut pels carrer del nucli antic i les avançades de Sant Joan, amb actuació final dels Gaiters de l'Aguilot.

Fotografia i senderisme al Port

L'Associació Cultural el Cerç de Paüls organitza el 7è Concurs Fotogràfic "Conèixer el Nostre Port", un certamen que aglutina els aficionats al senderisme i a la fotografia. D'aquesta manera s'han organitzat dues excursions pel terme de Paüls durant les quals es podran fer les instatànies. Si l'any passat la temàtica del concurs va girar entorn els camins de ferradura, enguny ho farà al voltant de les fonts, i és que al terme municipal de Paüls se'n compten un centenar. Així doncs, prepareu les càmeres: el diumenge 27 d'abril la ruta transcorerrà pels voltants de Sant Roc i el 4 de maig, també diumenge, pel Montsagre i la Faixa dels Raus. Una magnífica oportunitat per conpèixer les fonts, escoltar els seus sorolls, tastar el gust de la seua aigua i a la vegada gaudir del paisatge. er a més informació: 635 070 492.] A sota, podeu veure un vídeo de l'edició de l'any passat, imatges de la ruta per la Tossa de Paüls.  

Música sobre Jaume I

Aprofitant que enguany es commemora el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, la cloenda de la XXI Setmana Medieval de Montblanc estarà musicada pel Cor de Cambra Tyrichae (Terres de l'Ebre) i el Grup Lympha (Alt Camp i Conca de Barberà), formacions que presentaran un nou espectacle basat en la biografia del rei Jaume I. Un concert de música medieval, que també incorpora teatre, dansa i un muntatge audiovisual

La cloenda de la Setmana Medieval de Montblanc és un acte de protocol on els nobles de les quatre cases nobiliàries de la vila de Montblanc (Alenyà, Vilafranca, Gener i la casa Reial, representada pel Veguer), lliuren les seves cartes credencials a sa Majestat el Rei. En aquesta solemne comitiva, s'hi pot veure tota la cort, des de les donzelles, fins als servents i gent de poble.

El Cor de Cambra Tyrichae i el Grup Lympha han gestat els seus vincles a la Festa del Renaixement de Tortosa. Diumenge 27 d’abril a les 18.30h, a l'Església de Santa Maria de Montblanc. Preu 10€.

El noi del pijama de ratlles, de John Bayne

Aquest llibre, protagonitzat per un xiquet preadolescent, s’apropa a la realitat que envolta un camp de concentració nazi amb un to més aviat ingenu, però amb absolut respecte. No hi ha monstruositats, però l’horror implícit que desprèn posa els pèls de punta. El plantejament literari del relat té certs paral·lelisme amb la novel·la El curiós incident d’un gos a mitjanit de Mark Haddon. Tots dos autors es posen a la pell de personatges juvenils per explicar la realitat —la dura realitat— sense malícia. Si bé Mark Haddon treu tot el suc d’aquest dispositiu, John Boyne no acaba d’aconseguir-ho: la franquesa innocent infantil té un límit, i per molt menut que siga el personatge hi ha alguns punts massa forçats, poc creïbles. Com pot ser que un xiquet de 9 anys visca aliè a les atrocitats de l’holocaust que es desenvolupen just a tocar de casa seua? Segurament, el relat seria més coherent si el protagonista tingués 5 0 6 anys. Un llibre sorneguer (en això el podem comparar amb La vida és bella), però tendre i respectuós. Val la pena llegir-lo.

La punta de l'Aigua, bloc paülsenc de senderisme

La punta de l'Aigua (1.091m) és un magnífic mrador del terme de Paüls. Per arribar-hi des del poble, primer caldrà que supereu la pujada al coll de la Gilaberta (que porta al Montsagre). El camí és costerut i desgranat, però l'excursió val la pena. Un vegada passat el coll, a l'esquerra trobarem un rocam i un corriol senyalitzat amb franges roges que pugen al cim, un cim que ara també dóna nom al bloc paülsenc de senderime (entre d'altres temàtiques més secundàries) escrit pel Joan i el Pau. Ells (i els seus col·laboradors) es coneixen bé el territori i segur que ens decobriran alguns dels racons més interessants que s'amaguen per aquesta zona del massís dels Ports.  

Gerom, un nou curt de Josep Gutiérrez

L'activitat audivisual de l'amic Josep Guitérrez continua. Fa una dies va penjar al seu canal youtube una de les seves noves produccions. Es tracta del curmetretge GEROM codirigit per aquest jove canmpredonenc i Germán Osorio.

Efecte Jove Intercultural: the winner is... Obre't Ebre

La segona edició del certamen de vídeo Efecte Jove Intercultural, organitzat per l'Ajuntament de Tortosa, ha guardonat a l'entitat Obre't Ebre, associació juvenil que treballa per a la promoció del programa europeu de joventut i projectes mobilitat internacional a casa nostra. Com a membre de l'associació (Obre't Ebre va gestionar el meu projecte del Servei de Voluntariat Europeu a la ciutat francesa de Le Puy en Velay) vull felicitar a la seua presidenta Susana Ibañez, de la Pobla de Massaluca, i a la resta de membres que col·laboren desinteressadament amb l'entitat. No disposo d'un còpia del vídeo que es va projectar ahir a la tarda en la cerimònia d'entrega de premis... ara bé, al vídeo de sota, us ofereixo la possibilitat de descobrir les experiències de la Lisa, una jove d'Àustria que l'any passat va desenvolupar un projecte de Voluntariat Europeu a Tortosa, acollida per Obre't Ebre.

El dimoni, la pinça al nas i els ànecs de l'Alfacada.

La setmana passada, algun analista comentava que el retorn del sector ultracatòlic al capdavant de la Conferència Episcopal Espanyola era un presagi que anunciava la victòria del Partit Socialista. Pocs dies després, jo també vaig tenir un de presagi similar. En aquest cas, no tenia res a veure amb la cosa divina, si bé el la intuïció em va esdevenir en un lloc paradisíac, celestial... natural.

D'expedició "professional" pel Delta de l'Ebre vaig fer cap a tocar de l'Illa de Buda, entre la Gola de Migjorn i la bassa de l'Alfacada, un dels racons més solitaris del Parc Natural, especialment aquesta època de l'any. El mal oratge s'havia convertit en una mena de director d'orquestra que impulsava el vaivé dels canyars... i —sorpresa!— d'una pancarta socialista, fàcil de reconèixer pel color roig. Pregunta: a qui volien convèncer en aquest racó de món salvatge i tan poc humanitzat? als ànecs collverds? als martinets? als bernats pescaires? No sé ben bé perquè, però allí vaig intuir que els socialites tornarien a guanyar.

En tot cas aquesta mena d'accions formen part de la "magnífica" estratègia de màrqueting que els socialistes han aplicat durant la campanya electoral. Una estratègia basada en tres punts bàsics: un lema que dóna bon rollo (La Catalunya optimista), una comparació continua del Partit Popular amb el dimoni i un desplegament estel·lar de cartells i pancartes, fins i tot, als llocs més recòndits. Per això crec que molts electors han decidit el sentit del seu vot en funció de tota aquesta parfernalia mediàtica tan ben orquestrada i no a partir de l'anàlisi crítica de l'acció de govern (que al meu parer seria allò desitjable). Ho constata el fet que la victòria socialista (almenys a Catalunya) només s'entengui pel vot de molts catalans emprenyats que han anat a les urnes amb la pinça al nas, amb l'única finalitat de frenar aquell dimoni del que parlàvem abans.

Des de les altures.

Aquests dies de vent, lliures de boira i de calitja, són els millors per avistar al paisatge... una bona ocasió per pujar a la roca Foradada, al capdamunt de la serra del Montsià, i assaborir la fesomia cubista que els arrossars del Delta de l'Ebre delimiten sobre el terreny. També són bons dies per pujar al cim del Caro —on la panoràmica és més amplia, però també més distant— i comprovar si és veritat allò de que Mallorca treu el cap allà on la ratlla del cel i el mar s'uneixen. Ara bé, faci vent, o no, espero l'arribada de la primavera —allò que popularment en diem "bon temps"— per intensificar les caminades de cap de setmana per les muntanyes que voregen l'Ebre. Per anar fent boca, us podeu entretenir mirant aquest reportatge que ressegueix els camins de ferradura de la Tossa de Paüls.

Ramon Cabrera sota el plat

De vegades, sota el plat del restaurants s'hi amaguen històries interessants. Em refereixo a allò que es pot llegir a les estovalles individuals de paper que decoren el parament de la taula. Fa unes setmanes, a les estovalles d'una pizzeria del nucli històric de Girona hi vaig trobar un poema enyoradís de Miquel Martí i Pol:

"I tornaré a Girona
quan bufi tramuntana
per perdre'm en silenci
pels vells carreres que enyoro.

I tornaré a Girona
sense esperar que em cridin
amb la tremolor a les cames
i els ulls oberts com llunes.

Serà un dia de somni
quan tornaré a Girona".

L'anècdota es va repetir dissabte passat al Celler la Tosca de Berga, situat a tocar del nucli històric de la població. En aquest cas no es tractava d'un poema sinó d'una història de carlins:

"El celler, en el qual us trobeu, forma part de la casa senyorial anomenada antigament Ca l'Antic o casa Gironella, una de les primeres edificacions que es construïren al camí del Roser i que en temps pretèrits posseí capella i panteó propis." 

Més endavant el text explica que entre 1837 i 1840 Berga es constituí com a capital del Govern Carlí de Catalunya i aquest edifici fou escollit com a seu de la Reial Junta Governativa del Principat. Durant aquests tres anys Ca l'Antic aplegà personatges curiosos i rellevants entre els quals cita el tortosí Ramon Cabrera:

[...] Ca l l'Antic acollí també el singular i excèntric Charles d'Espagnac, el Comte d'Espanya, i encara que per pocs dies, a l'igualment famós i llegendari Comte de Morella i Marquès de Ter, 

en Ramon Cabrera i Griñó, general en cap de les forces carlines. Si el general Urbiztondo i mossèn Torrabella juntament amb el seu seguici l'inauguraren, el generalíssim Cabrera seria l'últim llogater carlí a Casa Gironella".

L'any 1840 el Duc de Vitòria va derrotar els carlins i Cabrera i els seus homes no tingueren altra alternativa que galopar cap a l'exili. 

Ara, Casa Gironella és un edifici que passa força desapercebut, però val la pena visitar-ne el celler, on es troba el restaurant La Tosca, un establiment senzill i força popular a la ciutat (popular en el sentit ampli de la paraula). L'estança guarda l'aire de temps antics, amb parets de pedra i una sola nau amb volta de canó. S'hi serveixen delicioses taules d'embotit, entrepans i sucs de fruita naturals. Hi podeu menjar per un preu mòdic d'entre 15 i 20€.

Si us agrada descobrir restaurants que salvaguardin històries curioses, us recomano de visitar el Cafè de l'Industrie de Carcassone, on l'any 1882 van detenir el bandoler Panxampla (a qui, per cert, alguns historiadors han vinculat al carlisme).

kosovo lliure. Espill de Catalunya?

Que el Govern espanyol no reconegui la independència de Kosovo no em sorprèn. El que no acabo d'entendre és que, a la vegada, negui qualsevol paral·lelisme entre l'exemple Kosovar i les reivindicacions d'autodeterminació de bascos i catalans. Si realment estan tan segurs que Kosovo no serveix com a model a les ànsies independentistes d'una part de la població del Principat i Euskalerria, per quin motiu es neguen a acceptar el seu nou estatus polític? És obvi que el context polític dels Balcans i el de l'Estat espanyol és molt diferent, i per tant utilitzar Kosovo per augurar una eventual independència de Catalunya, tampoc és encertat. Això no vol dir que no hi puguem establir comparacions. I és que un dels dubtes més grans que en aquests moments genera qualsevol aspiració independentista a Europa és preveure el reconeixement internacional que pugui tenir un nou estat independent. I crec que en aquest sentit els catalans ho tenim complicat. M'explico. Tot i que fa anys que la guerra freda ha acabat, la independència de Kosovo s'ha d'analitzar en un context de pugna entre Rússia i Europa-Estats Units. L'Estat espanyol com a tal no forma part d'aquest estira i arronsa, i és per això tinc els meus dubtes de si la Unió Europea (massa supeditada al pes dels estats membres) i els Estats Units donarien suport a una possible proclamació d'un Estat Català (a més, què en dirien països com França?). En tot cas, cada cop són més els moviments sobiranistes que sorgeixen arreu de la Unió: bascos, catalans, corsos, flamencs, escosessos....  i entre tots haurem de trobar alguna mena de solució.

Altres comentaris sobre la independència de Kosovo:

- Kosovo joins the club of european free nations. My views.  (Jordi Arrufat)

Paisatges tocats per la tramuntana

Les darreres setmanes he estat en dues ocasions a l'Empordà. Una de les excursions més interessants ha estat la visita del Castell del Montgrí i de l'Ermita de Santa Caterina, que queda just al darrere de la fortificació si venim des de Torroella. El paisatge té una bellesa àrdida, modelada per la tramuntana. La vista que s'obté des de les torres de la fortalesa és mangífica: la desembocadura del Ter, Begur, les Gavarres, El Cap de Creus, les Alberes, les Illes Medes...

Simbologia franquista

De vegades crec que els polítics es compliquen la vida, sense necesitat de fer-ho. Tan difícil era canviar la nomenclatura franquista d'un dels barris de la ciutat? Perquè tanta reticència a esborrar els vestigis dictatorials (que no vol dir esborrar la memòria històrica) dispersos, encara, per la nostra ciutat? calia aixecar tanta pols? No entenc res! ICV els ha provocat i CIU+ERC hi han caigut de potes.

Els bisbes s'han de mullar

Els bisbes s'han de mullar. No em preocupa que la jerarquia eclesiàstica intercedeixi en la vida política d'Espanya. És més, crec que en un estat democràtic és del tot necessari. És el seu dret. Al cap i a la fi, ells opinen, però és el poble qui acaba votant. En tot cas el que sí em preocupa és que la jerarquia eclesiàstica encara no hagi estat capaç de condemnar de manera explícita el franquisme, que relegui el paper de la dona a un estatus molt secundari, que tracti els homosexuals de malalts mentals, que del genocidi indígena a hispanoamèrica en digui evangelització, que encara no haja clausurat una emissora radiofònica especialitzada en escopir mentides i verí ... tot això sí que em preocupa. 

Bielorússia, l'ombra de Putin

Dijous passat es va inaugurar el Festival Internacional de Documental de Barcelona. Durant tot el cap de setmana s'han projectat desenes de pel·lícules per diverses sales de la ciutat, amb l'al·licient que després s'organitza un col·loqui amb els directors i productor del film.

D'entre les pel·lícules que he pogut veure hi ha l'opera prima "Hoy el día se repite diferente" sobre els sis darrers mesos de vida d'un drogaddicte de Vilanova i la Geltrú. Un film estremedor que bascula entre la ràbia i la compassió. Em quedo, però amb el documental Kalinovski Square, un coproducció (si no recordo malament) danesa i Lituana sobre la corrupció política a Bielorússia. Tot, tractat amb ironia molt fina. Aquesta n'és la ressenya:

"Tres mesos abans de les eleccions, el President de la República de Bielorússia, Alexander Lukashenko, declarà: "No teniu cap alternativa, em votareu a mi!". I així és com va passar el Març de 2006. Vam començar a filmar al gener d'aquell mateix any, dos mesos abans de les eleccions, i vam continuar al llarg de tot l'any sencer. Volíem entendre perquè el 86% de la població es va decidir a votar per Lukashenko". El film segueix de prop les dificultats del grup opositor després del període electoral. Servint-se de molts i diferents materials d'arxiu publicats durant l'era Lukashenko, el director traça un paral·lelisme entre la història i els dies recents. La pel·lícula mostra la falsedat implícita en la propaganda electoral, així com l'ambigua, i fins i tot contradictòria, actitud de la gent de carrer. A partir de l'anàlisi d'opinions, la comparació entre diferents moments històrics, mofant-se de l'arrogància i actituds del dictador, admirant el coratge i la dedicació de la nova generació; la filmació ens dóna algunes de les claus per entendre el que està passant al bell mig d'Europa.

Qüestió de prioritats

Sí, sí, teniu raó. Fa dies que no publico cap entrada. En sóc ben conscien, però els darrers mesos he tingut molta feina. Escriure al bloc és interessan, però de vegades (per pal·liar l'estrés) és prioritari apagar l'ordinador i anar al bar a petar la xerrada, sortir d'excursió o remullar-se una mica a la piscina. L'únic que em sap mal és que, a la vegada, també m'he perdut les conferències interessantíssimes de l'Ebrebloc.

Comunicació directa

M'agraden els diaris que introdueixen els articles d'opinió amb la fotografia de l'autor. Potser és un simple efecte psicològic, però en tot cas, veure la cara de la persona que escriu aquelles ratlles m'aporta sensació de credibilitat. Segurament, pel mateix motiu, m'agraden les trobades de blocaires perquè em permeten posar una fesomia als textos que llegeixo regularment a través de la xarxa. Al Camprebloc de diumenge, per exemple, vaig conèixer a Jordi Arrufat i Jaume Llambrich, dos dels blocaires més veterans de l'ebresfera, amb qui encara no havia coincidit. Després de llegir-los durant gairebé dos anys, em va fer il·lusió conèixer-los en primera persona. I és que malgrat l'exit del món cibernètic (força impersonal), la comunicació directa —el tu a tu— continua sent efectiva, enriquidora i necessària.

Les conseqüències d'abaixar el cap

Si no recordo malament, fa tres estius, el ple de l'Ajuntament de Tortosa va aprovar per unanimitat el seu suport econòmic al monument antitransvasament que es va inaugurar diumenge. I quan dic per unanimitat, significa que els regidors de CIU i el Partit Popular també hi van votar a favor. Això em fa pensar que alguns polítics de casa nostra (malauradament no tots!) van donar suport al PHN a contracor, per allò que s'anomena disciplina de partit.

Cada u sabrà on són els límits entre la política, la consciència personal i la dignitat d'un territori. Però si fa quatre anys van abaixar el cap (posició legítima però que no comparteixo) que s'atenguin a les conseqüències. El que no poden fer ara és assistir a la inauguració d'un monument contra el transvasament, com si res hagués passat. Aquests canvis de camisa no promouen la confiança entre els ciutadans i la classe política... quan arribin les eleccions clamaran al cel pel baix índex de participació.

PS: La crítica també pot servir per als partits que han aturat el transvasament de l’Ebre però promouen regadius desproporcionats, camps de golf i canals que portaràn l’aigua a Castelló.

L'infatigable

Dinamitzador cultural, escriptor, activista, blocaire, polític independentista... hi ha molts qualificactius d'aquest tipus que definieixen el caràcter de l'Emigdi Subirats, persona d'idees molt clares integradora. sensible i sense prejudicis. Però a part de tots això és un infatigable: el seu ritme d'activitat és impressionant. Només cal que feu un repàs del gran nombre d'activitats que ha impulsat per celebrar el centenari del naixement de Josep Cid i Mulet. Demà diumenge, els blocaires del territori tenim una cita ineludible al Camprebloc, la trobada promoguda per l'Emigdi Subirats i l'Associació Cultural Soldevila. Demà al casal Francesc Llop i Marqués del poble de Campredó.

Pel cim de Sant Jeroni

Diuen que és el cor de Catalunya. Des del cim de Sant Jeroni (1224), al capdamunt de la muntanya de Montserrat, s'albira tot el Principat: els Pirineus, les Alberes, el Montseny, Collserola, la Serra del Monsant, el Massís dels Ports...
Dimecres, els primers rajos de sol compensaven la fredor matinera sobre les meues galtes rogenques. En una de les meues "expedicions periodístiques" vaig passar el dia entre agulles de pedra calcària, resseguint el Camí Nou de Sant Jeroni, sender que parteix del monestir i s'enfila fins al punt més alt de la serralada. Una passejada d'hora i mitja, no gaire complicada, i força agraïda per les vistes sobre el paisatge amorf i fantasiós. Un d'aquells llocs per visitar, almenys, una vegada a la vida.

Cafè Babel deixa de parlar català

Estimats amics i amigues,

L’associació Cafe Babel International, que edita el portal d’informació europea www.cafebabel.com en set idiomes des de París, ha decidit suprimir la versió catalana de la seva web (www.cafebabel.com/ca ). Diuen que aquesta decisió és provisional, per a sis mesos inicialment, però segurament serà definitiva. També diuen que perden diners amb aquesta versió –o almenys que en deixen de guanyar-, perquè no rep anuncis ni subvencions.

Aquest projecte transnacional, nascut com una associació, camina cap a la professionalització gràcies a la feina de voluntaris d’arreu d’Europa. En el cas de la versió catalana, aproximadament unes 250 persones han col·laborat de forma voluntària en la redacció i traducció de textos al llarg dels darrers 3 anys. Ara, els esforços voluntaris de totes aquestes persones s’esborraran, a finals d’any, per una decisió purament econòmica que contrasta paradoxalment amb l’esperit associatiu dels promotors.. Igualment, milers de lectors es quedaran sense la possibilitat de llegir en català un portal únic dins del món mediàtic català.

Què podem fer ara? Podem seguir invertint el nostre temps buscant els diners que, diuen, salvarien la versió. Podem resignar-nos a utilitzar l’apartat de blogs per mantenir la presència del català a la web. O simplement podem plegar? En tot cas, en el que no tenim dubtes és en mostrar el nostre rebuig al tancament de la versió catalana de www.cafebabel.com. Us demanem doncs que us adheriu a dir no a la fi arbitrària de la feina voluntària de més de 200 persones que col·laboren per portar la perspectiva catalana a Europa. Us demanem que dieu no a la pèrdua d’un mitjà de comunicació en català que segueixen mensualment milers de persones. Us demanem que ens doneu suport tot enviant un email a Noalafidecafebabelencatala@hotmail.com i a info@cafebabel.com assenyalant les vostres dades.

Igualment reenvieu si us plau aquest textl a tot els vostres contactes mantenint el títol d’aquesta campanya: Jo també dic no a la fi de cafebabel.com en català.

El Dret a Decidir i el canvi de papers.

En Montilla pujoleja quan diu que no n'hi per tant amb això de la manifestació de dissabte passat (potser pensa que caldrien 10 Vies Laietanes plenes per tenir en compte els crits de la gent). Mas i Duran montillegen quan asseguren que el president no escolta el poble (és que no recorden que ens van deixar a l'estacada en les manifestacions contra el Pla Hisdrològic Nacional?) ERC republicana crida a la independència de Catalunya i fa president a un espanyol. I els sindicats callen com a morts que, de fet, és la una manera de dir (sense paraules) que són uns venuts... Què n'és de difícil ser coherent en el món política.

15 anys tocant la dolçaina

Ara fa temps que no trec la gralla i la dolçaina de la funda, però això no significa que haja perdut l'afició per la música tradicional. Ans el contrari, gaudeixo moltíssim escoltant tot tipus de tonades populars. Divendres passat, vaig tenir l'oportunitat d'assaborir-ne un bon grapat al concert commemoratiu dels 15 anys dels Gaiters de l'Aguilot, on també hi va participar la Colla Jove de Dolçainers de Tortosa, i els Grallers i Tabalers de Jesús. És encoratjador veure tanta gent al damunt de l'escenari, especialment els més petits que són qui asseguren el futur de la cultura popular de casa nostra. Felicitats pel 15 anys i que en vinguin molts més!

Entre el joc i la violència

Avui la Mireia estava molt guapa: portava el cabell curt com sempre, amb l'afegit d'un cresta rogenca que li feia joc amb l'estampat de la camisa negra. La mirada, els ulls esbatanats amb aquella ratlla tan ben feta... M'ha alegrat retrobar-la. Des que havia marxat a Palestina el juliol passat que no l'havia vist. Ha tornat carregada de fotografies (ella i la càmera són inseparables) i aquesta tarda n'ha presentat algunes en una exposició al Centre Cívic de la Barceloneta. La mostra, titulada "Entre el joc i la violència" recull retrats comparatius del conflicte Palestí i d'Irlanda del Nord. Els nens, agents passius d'un conflicte que potser no acaben d'entendre, són el fil narratiu del reportatge fotogràfic. Les instantànies són fantàstiques, art i compromís, metàfores gràfiques que van molt més enllà del simple retrat.

Fotografia: www.mireiabordonada.com

Humor negre i sense bombolles

De ruta (professional) per Catalunya, aquest matí he visitat les Caves Freixenet a Sant Sadurní d'Anoia. La coincidència m'ha permès d'assistir a una de els primeres projeccions del nou spot nadalenc d'aquesta marca de caves. Magnífic! Martin Scorsese ha dirigit un curtmeratge inspirat amb l'estètica d'Alfred Hitchcock. Aquest any, humor negre i sense bombolles. El podeu veure a clicant aquí o a les sales de cinema. Aquest cop, a la tele només es passarà un tràiler de 30 segons.

Renfe... prendre-s'ho amb alegria

Segur que més d'un d'entre vosaltres ha patit la incompetència descomunal de RENFE: retards constants, desinformació, massificació als vagons... La ministra no dimiteix, els socialistes catalans no aixequen la veu al PSOE i els sindicats majoritaris es fan l'orni. CIU i PP s'escadalitzen quan els problemes actuals són, també, conseqüència de la seva mala gestió en el moment que governaven. Davant de tals despropòsits, una mica d'humor sempre va bé. Al web www.productesdelaterra.cat podeu adquirir samarretes ben simpàtiques.

Cafebabel.com, el català a l’Europa digital

Amics, a www.cafebabel.com necessitem la vostra ajuda. Trencant les barreres creades pels mitjans de comunicació nacionals, http://www.cafebabel.com/ és el primer webzine (magazine digital) d’actualitat europea publicat en set llengües –anglès, francès, espanyol, alemany, polonès, italià i català- i sense ànim de lucre. La versió en la nostra llengua està coordinada per un grup de joves voluntaris i per una editora catalana que treballa a la redacció central de Cafebabel, situada a París.

Però, ara, després de 4 anys en funcionament, la versió catalana perilla perquè no assolim el mínim de visites que la farien viable (representem un percentatge ínfim de les prop de 200.000 visites mensuals que rep el portal). És per això que us invitem a entrar a www.cafebabel.com i a promoure’n el seu coneixement . El català ens necessita, féu córrer la veu. Tots junts aconseguirem salvar la presència de la nostra llengua en un mitjà europeu.

Racons de Sitges

El sol encara picava força. Feia bon estar per passejar a ran de mar, per remullar els peus a l’aigua i caminar per la sorra. Feia temps, anys, que no visitava Sitges i potser per això m’han revingut a la memòria vagues imatges de quan era petit, d’aquella sensació de caos que vaig sentir en entrar per primera vegada al Cau Ferrat, el magnífic museu romàntic atapeït de forjats, ceràmiques i quadres de Santiago Rosiñol. Ahir, la passejada vagarosa pel nucli antic va ser relaxada, tranquil·la, la constatació d’una imatge amable de Sitges.

Ara bé, quan ens vam carregar les motxilles per inciar la ruta pels turons que voregen la vila, tot se'n va anar en orris. Urbanitzacions, obres a mig fer, rieres esfaltades, camps de golf amb nens carregats amb les pilotes i els pals —quin caldo de cultiu!— es van interposar, ara sí, ara també, al camí de ronda medieval que resseguíem. Quin afany per triturar el paisatge... el progrès de la totxana i el formigó. El pitjor de tot és que aquesta sensació comença a ser massa habitual quan viatjo pel Països Catalans.

Saragatona: quan la tradició esdevé art

Quan una pel·lícula es fa curta és senyal que l'has fruït, que t'ha frapat tant que t'hauries quedat enganxat a la pantalla més estona. Aquesta és la sensació que vaig tenir ahir a la nit quan va acabar l'emissió del documental -emès pel canal 33- sobre el grup de música i dansa tradicional Saragatona. Felicitats a tot el grup, pel treball de recerca, per l'acurada posada en escena, per les adaptacions musicals, per la sensibilitat amb que tracten la tradició, per enaltir la jota de l'ebre (una dansa genuïna infravalorada pels intel·lectuals de la Renaixença). Enhorabona especial per als amics Santi Valldepérez i Guille Barberà autors d'aquest magnífic treball audiovisual.

El país dels Pirineus

Com que el cap de setmana passat era un mica més llarg de l'habitual, vaig aprofitar per pujar a Andorra per visitar la Cinta, que ja fa un bon grapat de mesos que hi treballa de periodista. Feia temps que no hi havia estat i en part em va decebre. El turisme de neu i l'afany capitalista han desvirtuat el país dels Pirineus. Hi anava a fer senderisme (a preparar uns reportatges que m'havia encarregat la revista Descobrir Catalunya) i vaig trobar un entramat de carreteres, túnels, urbanitzacions i estacions d'esquí ique feien difícil el desplaçament a peu. Per sort encara queda algun racó més o menys verge: la Vall del riu Valira, els tres estanys de Tristana i nulci antic d'Ordino conserven aquella essència que mai s'hagués hagut de perdre.

Escenari als peus de la catedral?

Llegia l'altre dia el nou model de Festes de la Cinta que proposa el grup d'Iniciativa per Catalunya a l'Ajuntament de Tortosa. Hem sembla un text interessant, en el sentit que vol desplaçar la major part d'activitats al centre històric de la ciutat. Parlen d'instal·lar un escenari a la plaça del Rastre i l'altre a la nova plaça de la Catedral. Em sobta aquesta darrera proposta perquè l'urbanització d'aquest espai està subjecta al resultat del contenciós administratiu presentat pel grup de veïns de les cases de davant la Catedral. Res està dat i beneït. L'Ajuntament (amb la complicitat de la Generalitat de Catalunya) s'ha passat per alt algunes normatives i confio amb la justícia per preservar el patrimoni de la nostra ciutat. Jo sóc ben optimista.

Creativitat amb sabor campredonenc

Creatiu, arriscat, experimental, delicat, suggerent. Són alguns dels adjectius que se m'acudeixen per definir aquest curmetratge titulat "Apatia" i realitzat tres joves camprdonencs que prometen molt: Josep Gutiérrez (guió i direcció) Germán Machí (càmera) i Roman Aixendri (actor).

Politkóvskaia. Diari d'una dona en còlera

L'editorial Ara Llibres acaba de publicar el llibre "Diari Rus" de la periodista Anna Politkóvskaia (1958-2006). Fa uns mesos n'havia llegit la versió francesa -"Dolorouse Russie, journal d'une femme en colère"- i el relat és estremidor. Per això celebro que finalment s'hagi publicat la versió en català i en castellà d'aquest dietari, que Politkóvskaia just acabava d’escriure quan la van matar al replà de casa seva. Cal que la gent sàpiga quina mena de personatge és en Putin i la resta de personatges que treballen al seu voltant.

Diari Rus està estructurat en tres parts: la mort de la democràcia parlamentària russa (desembre del 2003-març del 2004), la gran depressió política (abril-desembre del 2004) i l’hivern i l’estiu de la nostra desventura (gener-agost del 2005). Amb un to intimista i cru, Politóvskaya retrata l’actual Rússia de forma certament no gaire esperançadora: “Amb freqüència la gent em diu que sóc pessimista, que no tinc fe en la força de voluntat del poble rus, que em mostro obsessiva en la meva oposició a Putin i que no veig més enllà. Ho veig tot, i aquest és el problema. Veig tant el que està bé com el que està malament. Veig que a gent li agradaria que la seva vida canviés per a millor, però que és incapaç de posar els mitjans perquè això passi, i que per fugir d’aquesta veritat es concentra en allò positiu i fa com si allò negatiu no existís”. Amb aquesta reflexió clou Diari Rus. No ues el pergueu!

Setmana volcànica

La Garrotxa ha estat el colofó final de la meues vacances. Podríem dir que he passat una setmana volcànica: de les muntanyes de tonalitats fosques de la zona volcànica de l'Auvergnia (regió de Le Puy en Velay) he fet cap als paisatges olotins, replets de muntanyes amb forma de con i pedres tosques.

Passejar per la Fageda d'En Jordà, la Vall de Sant Aniol o de Bianya m'ha servit per agafar la darrera alenada abans de retornar a la feina. Si voleu assaborir, des de la distància, l'essència d'aquetes terres garrotxines us recomano de llegir aquest poema de Joan Maragall:

Saps on és la fageda d'en Jordà ?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Tortosa i Le Puy en Velay: vides paral.leles.

Quan coneixes Le Puy en Velay t'adones la gran quantitat de paral.lelismes que guarda amb Tortosa: la ciutat està situada en una zona emminentment rural, hi viuen al voltant de 35.000 habitants, és capital de bisbat i celebra una festa del Renaixement. A les proximitats hi neix la Loire i una de les associacions europees més actives en l'àmbit de la protecció dels rius -Sos Loire vivante- hi ha instal.lat la seu. Els darrers anys el nucli antic ha recuperat la vitalitat gràcies a la restauració d'un antic hospital que acull la seu departamental (el que equivaldria a les nostres diputacions).

Fa 5 anys vaig aterrar per primera vegada a Le Puy en Velay per participar a la Fête du Roi de l'Oiseau amb el ball de cavallets de la Festa del Renaixement de Tortosa. Sense saber-ho el destí em portava cap a aquesta ciutat occitana, monumental i de textures volcàniques. Qui m'havia de dir que hi acabaria vivint durant tot un any? Aprofitant que el darrer cap de setmana s'hi ha celebrat la festa del renaixement hi he vingut a passar uns dies de vacances per retrobar-me amb amics, gaudir del paisatge... i de la gastronomia (pains au raisins, amanides amb formatge de cabra gratinat...).

Com cada any una delegació tortosina ha visitat la ciutat durant la Fête du Roi de l'Oiseau. A sota podeu veure algunes de les fotos que he fet aquest cap de setmana.

Casualitat?

Ja són tres. Tres missatges al mòbil on Movistar m’anuncia una oferta per enviar msn gratuïts des de l’estranger. Al mateix temps la SNCF (la RENFE Francesa) em col·lapsa la bústia de correu amb propostes integrades de viatge amb tren i allotjament. La cosa no aniria més enllà d’una simple promoció si no fos que aquest cap de setmana he previst d’anar a Le Puy en Velay per particicpar al Fête du Roi de l’Oiseau. Perquè m’arriben aquest tipus de misstages just abans d’emprendre le viatge cap a França? He de creure amb la casualitat? Algú m’espia? La llegenda urbana assegura que totes les activitats que fem diàriament queden registrades en algún lloc. Serà veritat? Algú les utilitza amb finalitats comercials?

Cap a Europa

"Fa tres segles que la paraula catalana s'estavella sistemàticament contra el mur espanyol, [...] homes i dones dels Països Catalans, vinculats a la política, les arts, les ciències o el pensament, han fracassat en l'intent d'explicar a Espanya la irrenunciable voluntat de ser del poble català". (Pròleg del llibre La paraula contra el mur, de Víctor Alexandre).

Parlar amb la paret –metàfora de l’espanyolisme més intransigent– no ens aporta cap benefici i ja no sé fins a quin punt val la pena gastar més saliva. Crec que el futur passa per mirar més al nord i promoure complicitats amb altres estats europeus, més receptius a l’hora d’entendre la realitat catalana. Segurament, incidir en el teixit comunicatiu del continent es una de les claus per aconseguir-ho. Precisament ahir, la revista europea Cafèbabel publicava una entrevista a Jordi Porta, president d’Omnium Cultural. Ho celebro, perquè et text, escrit pel company Martin Lycka des de Praga, és curt però se suma a l’esforç de la redacció catalana de Cafèbabel per mantenir encesa la flama de la nostra identitat més enllà de les fronteres dels Països Catalans. Bona diada!

Televisió amb arrels a l’Ebre

Sintonitzo Canal Català Ebre i és una llàstima que el concurs telefònic de torn (emès des de la l'àrea metropolitana de Barcelona) acapari tantes hores de programació d’una televisió local. Volia veure la retransmissió de les Festes de la Cinta i m’he quedat a l’estacada. Ho tonaré a provar una mica més tard, a veure si hi ha més sort.

L’anècdota posa en evidència que el procés de digitalització televisiva i la consegüent redistribució dels grups mediàtics catalans ha acabat desvirtuant una de les cadenes històriques del notre territori, l’antic Canal 21. Al mateix temps, però, des d'Amposta, el nou Canal Terres de l’Ebre es consolida, a poc a poc i amb bona lletra. Són la cara i la creu d’un procés que, sincerament, encomana escepticisme.

M’explico: la reordenació de les freqüències televisives amb l’arribada de la tecnologia TDT (Televisió Digital Terrestre) contempla l’existència de quatre canals ebrencs de televisió local: Canal Català Ebre, Canal Terres de l’Ebre, Ebe Imtage / La Veu de l’Ebre i el canal públic impulsat per un consorci d’ajuntaments (els dos darrers encara no han començat les emissions). A ningú se li escapa, però, que el pastís publicitari –que al cap i a la fi és la mare dels ous- és limitat, sobretot a les nostres terres tan migradament poblades.

Estic segur que els propers anys es produirà un procés de "depuració" en què la viabilitat de les cadenes projectades acabarà de configurar el panorama comunicatiu de les nostres comarques. És per això que, a hores d’ara, no em preocupa tant la quantitat de televisions locals que puguin emetre sinó la qualitat de la programació. Una programació, que al meu parer, ha d’estar feta pels professionals de casa nostra, per a la gent de casa nostra i amb una voluntat clara: vertebrar la identitat de les Terres de l’Ebre.

Hivernació estival

Ni tan sols ha començat la verema i el raïm encara penja dels ceps. No hi ha grans, ni campanades, ni espanta-sogres. El setembre no té el glamour de la nit de fi d’any, però la "rentré" és el veritable punt i a part del cicle anual. Els polítics desperten de la migdiada estival, els professors esgoten les darreres engrunes de tranquil·litat i els programes de rigor tornen a la graella radiofònica. I mentre els quisocos s’inunden de classificlables prescindibles, et fas tot de propòsits per encarar la nova temporada. Què et sembla si reactivem aquest bloc?, m’he preguntat.

La Patum renaixentaire

El foc, el soroll, la fum, els crits de festa i el tabal… pa-tum! Els berguedans s’aglutinen al voltant de les guites, els diables i els gegants. La bogeria s’apodera de l’ambient, comença un Salt de Plens i el foc purifica la plaça de Sant Pere.

La Patum de Berga (declarada Patrimoni de la Humanitat l’any 2005) és una de les festes tradicionals més captivadores dels Països Catalans. Sobta, però, per la seva senzillesa. Dues guites (aquella híbrid entre cucafera i girafa), les parelles de gegants, un grup de diables amb les masses… són elements que es poden trobar a molts pobles del Principat. Però el què fa única aquesta festa és, d’una banda, la seva antiguitat (se celebra des de fa gairebé 500 anys) I de l’altra, la implicació de la gent. Dissabte, la cercavila dels Plens dura gairebé 6 hores i el públic en cap moment deixa de ballar i córrer darrere (o davant) les bèsties del foc.

Ja de matinada, comprimit entre la gentada que salta al ritme de jotes i pasdobles a la plaça de l’Ajuntament de Berga penso amb la Festa del Renaixement de Tortosa, una festa que (salvant totes les distàncies i sense desmerèixer l’esforç institucional ) ha sobreviscut gràcies a la implicació popular. Mig col·locat pel cansament -per la mescla de l’olor pólvora i les fragàncies de multitud humana- se m’acut pensar que d’aquí a 500 anys l’UNESCO potser pensa, també, amb nosaltres.

La catalanitat exiliada

Instal·lats com vivim (la majoria) en aquesta mena de semenfotisme reivindicatiu de la nostra identitat és necessària, de tant en tant, la injecció d’una mica d’adrenalina. Rellegir les textos de l’intel·lectual ebrenc i independentista Joan Cid i Mulet és una bona manera de reactivar l’autoestima dels catalans.

Quan el més fàcil és recrear-se en els tòpics que parlen d’unes Terres de l’Ebre enclavades, encara, en l’espanyolisme ranci, és una sort poder comptar amb el treball desllorigador de persones com l’Emigdi Subirats que treballen per reivindicar el passat catalanista de les nostres comarques. Aquests campredonenc s’ha convertit en l’ànima i el motor del centenari de l’escriptor jesusenc —periodista i polític catalanista durant la segona república espanyola— Joan Cid i Mulet. Precisament, ara fa unes dies, es van presentar a Campredó dos dels darrers llibre que ha publicat l’Emigdi per commemorar el centenari de l’intel·lectual: La Catalanitat exiliad