'La volta dels 25' del Marc Serena

L'any 2009, en Marc Serena acabava de complir els 25 quan va començar la volta al món. Durant un any, s'havia proposat de visitar 25 països per entrevistar 25 joves de 25 anys. Era una idea que enganxava, sonava bé però, de fet, qualsevol excusa podia ser bona per viatjar... i també per no fer-ho. Qui no ha preparat maletes que finalment mai no ha utilitzat? La decisió de deixar-ho tot i donar la volat al món és poc racional, difícil de prendre, per això admiro en Marc, per valent.

Fa pocs mesos que aquell viatge s'ha materialitzat en un llibre. Es titula "La volta dels 25" i recull entrevistes a joves d'arreu que conformen un retrat generacional a escala mundial. Llegint-lo em pregunto com s'ho ha fet per contactar amb totes aquelles persones: un discjòquei de Johanesburg, una poeta de Simbawe, un monjo budista japonès, una pop star coreana, una boxejadora tailandesa, un director de Bollywood, una presonera xilena... Unes entrevistes que són l'excusa d'en Marc per parlar del món, la seva porta d'entrada a les cultures més diverses. 

Aquest és un llibre plural, sobri i concís narrat en primera persona i sense caure en els paranys de la literatura del jo, perquè en Marc parla dels altres i ell només n'és el paisatge de fons, la mirada que fa de filtre. El text posa en valor el seu treball de camp —haver calcigat el terreny—, però també demostra que s'ha empassat molts llibres i que ha invertit hores en la documentació. Per això a alguns els semblarà un llibre d'entrevistes, a d'altres una guia de viatges o un assaig generacional sobre l'estat del món. De fet, té una mica de tot.

 ...i quan acabes l'última pàgina et queda el regust agredolç de l'enveja sana, perquè aquest és un d'aquells llibres que sempre es gaudeix més com a escriptor que com a lector.

Presentació de “La volta dels 25” a Tortosa. Dissabte 4 de juny, a les 19.00h a les cafeteria d’Amics dels Castells de Tortosa. Més informació a:

www.amicsdelscastells.cat

www.lavoltadels25.cat

La Pastora (2): La novel·la

Donde nadie te encuentre // Alicia Giménez Bartllet // Premi Nadal, 2011// Destino (Castellà) - Columna (català)

A ‘Donde nadie te encuentre’, Alicia Giménez Bartlett (Almansa, 1951) fa un retrat de Florencio Pla Messeguer, un maqui de sexe ambigu —patia pseudohermafrodisme masculí— nascut a la comarca dels Ports. Conegut popularment com la Pastora, durant el franquisme, aquest guerriller va atemorir la Guàrdia Civil i els masovers del massís del Port.

Un personatge tan complex com Florencio Pla Messeguer —la Pastora— s’ha d’abordar des de diversos punts de vista i, per aconseguir-ho, l’autora ha escrit una novel·la amb dues línies narratives en paral·lel. Es tracta d’una tècnica freqüent a l’hora de ficcionar la vida de personatges històrics (sense anar més lluny, també la va utilitzar Andreu Carranza en la novel·la 'L’hivern del Tigre', sobre les gestes general carlí Ramon Cabrera).

En el cas de la novel·la sobre la Pastora, la primera de les línies argumentals està protagonitzada per un periodista barceloní i un psiquiatre francès especialitzat en l’estudi de personalitats psicopatològiques. L’any 1956, tots dos viatgen fins a Tortosa, la Sénia, Morella i Santa Bàrbara per intentar contactar amb el maqui, en aquell moment fugat a la muntanya. Un i altre, hauran de sortejar la vigilància de la Guàrdia Civil i les mirades intimidatòries dels habitants d’una terra que els és absolutament forastera. El segon fil narratiu, dóna veu a la mateixa Pastora, en una mena de diàleg interior que permet apropar-se a un personatge humà, i a la vegada, molt primitiu. La versió que ofereixen uns i altres és del tot complementària.

Però més enllà d’aconseguir un retrat més o menys prismàtic de la Pastora, Alícia Giménez Bartlett ens descriu com era la postguerra als pobles que voregen el massís dels Ports. L’autora hi presenta un panorama desolador —la dinàmica dels vencedors i vençuts—, germen d’unes relacions humanes i socials depriments, amb uns masovers atemorits i assetjats, a la vegada, pels assalts de les guerrilles antifranquistes i la mà dura de la Guàrdia Civil. Entremig de tant dramatisme, és agraït el contrapunt que hi aporta el personatge de Lucien Nourrissier, el psiquiatre francès, que amb ingenuïtat descontrolada intenta extrapolar el model de societat francesa a la duresa quotidiana de la dictadura franquista.

Alícia Giménez Bartlett (Foto: Oriol Gracià)

L’obra original està escrita en espanyol, i em consta que aquests dies se n’està preparant la traducció al català. Crec que el relat hi guanyarà tenint en compte que és la llengua materna amb que s’expressaven la major part de personatges històrics que recrea la novel·la, però sobretot perquè permetrà remarcar la riquesa dialectal del català que es parla al nord del País Valencià.

‘Donde nadie te encuentre’ és una novel·la que combina amb equilibri l’acció detectivesca, la descripció històrica —es nota que l’autora s’ha trepitjat el terreny—, l’anàlisi psicològica dels personatges i on l’autora fa gala del seu domini de la novel·la policíaca —n’ha publicat una quinzena. En els darrers capítols, un gir argumental tanca una trama molt rodona, que constata l’habilitat de Giménez Bartlett per sorprendre el lector. Ara bé, al relat acaba l’any 1956, quan a la Pastora encara li queda molta vida per endavant: el segon viatge a Andorra, la detenció, el periple per les presons femenines, els judicis de guerra.... Qui ho sap, potser ja se’n prepara una segona part.

La Pastora (1): La història d'un segrest

.
El dia 10 d'agost de 1951 —dia de Sant Llorenç— ma iaia Dolores va dormir amb 70.000 pessetes sota el coixí. Jo no la vaig arribar a conèixer, però a casa sempre ho he sentit a dir. El més intrigant d'aquella història familiar, però, no n'és la xifra —una quantitat de diners prou suculent ara fa seixanta anys— sinó el destí d'aquell feix de bitllets. Es veu que al maqui la Pastora havia segrestat un jove de Paüls veí de mons iaios i aquells diners havien de servir per pagar-ne el rescat. De fet, encara no he aclarit de tot perquè va ser ma iaia qui va custodiar els bitllets fins a trenc d'alba. I ara, després de tants anys, ves-ho a saber.

Aquell segrest, però, va ser un fracàs. L'hostatge va aprofitar una distracció dels maquis (a l'època la Pastora actuava amb Francisco Serrano Iranzo, company de guerrilla) per escapar-se i va saltar per un estimball proper a la punta de Ganxos, on l'havien retingut els delinqüents. Aquells diners, per tant, mai no van anar a parar a mans dels lladregots. De l'ensurt, però, no se'n van salvar ningú, ni tampoc de la repressió de la Guàrdia Civil, que va tractar amb mà dura els familiars del segrestat. A l'èpica d'aquella història calia sumar-hi la identitat del maqui la Pastora. Els qui l'havien vist deien que era home i dona a la vegada, la premsa groga de principis dels anys seixanta assegurava que es tractava de 'una repelente mujer, lésbica y sanguinaria'... i la gent és va quedar amb aquella cantarella no del tot certa.


De tot plegat no en vaig treure l'entrellat fins fa dos o tres anys, quan es va publicar el llibre 'La Pastora, del monte al mito' del periodista José Calvo, l'assaig més exhaustiu que s'ha editat sobre la vida d'aquest maquí pseudehermafrodita que va atemorir els pagesos del massís dels Ports, just a la cruïlla entre Catalunya, el País Valencià i el sud d'Aragó. En el llibre, Calvo va aconseguir per primera vegada separar el gra de la palla i esgarrapar la pàtina llegendària que cobria la verdadera història del personatge. Ara, l'escriptora Alicia Giménez Bartlett (Almansa, 1951) ha transformat l'assaig en ficció i ha novel·lat la vida del maqui en el llibre 'Donde nadie te encuentre'. El text ha estat guardonat en la darrera edició del Premi Nadal i destaca pel rigor en la recreació històrica. Des de disciplines ben diferents, José Calvo i Alicia Giménez, ens apropen al personatge i sobretot als horrors de postguerra que es van viure a les muntanyes interiors de les Terres de l'Ebre.

De taula en taula a l’Alvèrnia

Dissabte al migdia, en arribar au Puy, vam aparcar no gaire lluny del mercat setmanal de la place du Plot, just quan les parades tancaven. Pagesos i ramaders ja recollien els tendals, però encara vaig tenir temps de comprar-hi una peça de fromage du pays aux artisons (de vaca i fermentat amb aràcnids), dos formatgets de cabra més aviat secs i un saucisson de porc aux chataignes. Sense saber-ho, començava un recorregut gastronòmic que em portaria d’aquell mercat al restaurant i del restaurant al saló de té i així successivament, passant per menjadors particulars amb estufa de llenya, teteres fumejant i creps de xocolata i confitura de codony damunt la taula. De fet, no teníem alternativa: fora, el termòmetre havia baixat fins als deu graus sota zero i per evitar que se’ns congelés l’alè, forçosament, havíem de tancar-nos en algun lloc… i si era un lloc amb taula, millor.

Només passaven uns minuts del migdia, però en Romuald, la Marie, en Nicolas i l’Anabelle ja ens esperaven per entaular-nos al restaurant L’Evidence, a la place du marché couvert du Puy. Ja m’hi havien portat fa quatre o cinc anys i en recordava la crema de lentilles vertes du Puy, poc espessa, de textura tímidament farinosa i servida en un got. Un gran plat fet amb el més petit dels llegums, que a la zona està reconegut amb una Appellation d'Origine Controlé, segell de qualitat equivalent a les DOs de casa nostra. Al vespre, el sopar va ser a chez Le Corco, un restaurant menut de la rue chuassade, a tocar de l’ajuntament. Hi vaig demanar una salade auvergante cuinada amb enciam de París (o de trocadero) de fulles mantegoses, suaus, però amb un punt semicruixent, acompanyades d’una mica d’embotit sec, formatge de cabra tebi, anous, tomaques cerises i un bocins de pa torrat. Tot, regat amb una vinagreta d’oli de gira-sol i plantes aromàtiques.

L’endemà, l’Helène em va convidar a casa sons pares, a Polignac, un poble adossat a la falda d’un turonet volcànic dels afores de Le Puy-en-Velay. Com que els diumenges s’hi reuneix gairebé tota la família, sa mare havia preparat un bon tiberi. Vaig menjar-hi unes galtes de porc curades, tendres i, òbviament, greixoses i una mica bou al form —no em feu dir quina part de l’animal—  recobert de mostassa i acompanyat amb endívies i remolatxa. I tot, tenia el gust de la cuina de pagès, feta amb productes frescos i elaborats sense pressa.

Le buchon de Lyon

A la nit, ja a Lyon, vam rematar aquell cap de setmana gastronòmic a La Mère Jean, un dels buchons (restaurants de cuina tradicional lionesa) propers a la place Bellecour. L’establiment, fundat el 1923, era una de les cantines preferides de periodistes i polítics locals del període d’entreguerres. Avui, encara s’hi serveixen els plats que el van fer popular: le tablier de sapeur, la tripa de bou cuinada amb vi blanc i mostassa, acompanyada de molles de pa estovat o patates al vapor, la tête de veau —cervell de xai—, els peus de porc a la brasa o les quenelles lioneses, una mena d’empanades recobertes de beixamel i farcides de carn bovina o d’au. A la carta de begudes hi destacaven vins negres com el Beujolais Nouveau, produït als territoris del nord de Lió. Molts enòlegs el consideren massa simple, però a mi, m’agrada per la seva lleugeresa i com a vi de taula ja em serveix.

Aquest és un resum de tot allò que vaig tastar aquell cap de setmana fugaç a França. Caldria sumar-hi les crêpes, els croissants i els pains au raisin que ens apagaven la gana a primera hora del matí o a mitja tarda. Enteneu, ara, perquè tenia la sensació d’haver menjat comme un veau?

"Donasses": Aurora Bau

Josep Pla va escriure un sèrie llibres de retrats literaris —si no m'erro, sis volums— que va titular «Homenots». La paraula pot sonar una mica grotesca però no tenia cap sentit despectiu, sinó tot el contrari, assenyalava un cert prestigi dels personatges sobre els que versava. L'any 2006, emulant l'obra planiana, Marta Pessarrodona va publicar «Donasses», un recorregut per les grans figures femenines de la cultura catalana de la modernitat. Dons bé, aquesta paraula —donassa— em va bé per definir a l'Aurora Bau, la convidada del primer programa de l'Hora de Vermut, de Radio Tortosa.

L'Aurora és directa, sincera, valenta i parla "sin pelos en la lengua", com diria ella mateixa en aquell castellà de família bien que de tant en tant aflora quan parla català. És filla de la família Bau, nissaga carlista, de les més influents a Tortosa durant la dictadura de Primo de Rivera i el franquisme. De fet, amb Franco, el seu oncle Joaquín Bau Nolla va ser nomenat president del Consejo de Estado i vicepresident del Consejo del Reino, que no és poc. En aquest context, Aurora podria haver estat la filla consentida d'una bona família, però va preferir rebelar-se. I és això el que més m'ha impressionat d'ella, la capacitat per trencar amb el pes del cognom i marcar el camí de la seva vida amb llibertat. 
.
De jove es va implicar en les protestes antifranquistes i com a educadora va beure dels moviments de renovació pedagògica impulsats per Rosa Sensat. Ha treballat com a docent bona part de la seva vida, ha estat presidenta de l'Associació pel Dret a Morir Dignament a Catalunya i el seu altruisme l'ha portat a recollir xapapote a les costes gallegues o a manifestar-se a Brussel·les per una nova cultura de l'aigua, contra aquells que volien esgarrapar la dignitat de la seva terra vertebrada per l'Ebre. Ara, als 73 anys, acaba de publicar unes memòries que ha titulat «A cavall de la rebel·lia». Diu que escriure li ha permès d'ordenar els seus records i el resultat és el retrat íntim d'un donassa complexa, amb una vida intensament viscuda.

Los últims passadors

Fa dos anys i escaig, la revista Descobrir Catalunya em va encarregar un reportatge sobre els últims transbordadors del Delta de l'Ebre. Últims perquè ja llavors s'havia projectat el nou pont que havia d'agilitar el pas d'una riba a l'altra. "Sóc conscient que alguns treballadors de la zona han de creuar el riu més de quatre vegades al dia. en hores punta, els cotxes s'acumulen a l'entrada dels embarcadors i han d'esperar com a mínim 15 minuts per passar a l'altre costat. És un ritme massa lent per a les necessitats de la gent d'avui en dia. Amb el pont tot serà més ràpid", em comentava Joaquín Olmos, un dels barquers.

.

És cert que la construcció del pont era una vella reivindicació política i ciutadana, però ja llavors em va sobtar que els mateixos passadors se sumessin al clam que demanava la construcció d'aquesta nova infraestructura, malgrat que significaria l'extinció del seu treball. Ara, amb el pont ja en marxa, Josep Arques —del transbordador "La Cava"—ja ha previst de jubilar-se i tant Joaquín Olmos com Fermín Llambrich Garriga han apostat pel turisme fluvial. De fet, ja fa temps que bona part del seu negoci familiar havia basculat cap a l'oferta de recorreguts amb barca fins a la desembocadura de l'Ebre. S'acaba d'aquesta manera un ofici antic i que tenia molt de pintoresc. És el preu d'un progrés al que no podem renunciar, però això sí, amb barcasses o sens, el Delta continuarà sent un lloc on perdre's.

.

La singularitat de tot plegat, ha fet que aquell primer reportatge periodístic s'haja convertit en un curt documental que presentarem demà dissabte, a dos quarts de set, a la sala Ramon Calvo de Deltebre. No en serà la versió definitiva —entre altres coses perquè encara hi hem d'incloure les imatges que vam enregistrar ahir mateix, durant la inauguració del pont— però s'hi aproximarà força. Aquest és un petit tast del que hi podreu veure:

:

Los últims passadors from Oriol Gracià Carles on Vimeo.

Hivernació estival

Fa dies que no escric al bloc. No és que no haja tingut res pou pertinent per comentar, simplement la calor m'estova el cervell i, a l'estiu, posar-me a pensar davant l'ordinador em fa venir basques. Però ara que tornen els dies de boira m'he proposat de reanimar aquesta mena de llibreta digital, moribunda des de fa mesos. Per començar li he fet un rentat de cara, li he canviat el nom i hi he esborrat tot allò que havia escrit fins al moment. Hi torno amb ganes d'explicar coses, però no em proposo d'escriure-hi molt. Ho faré quan en tingui estricta necessitat i només quan els textos hagin passat el seu temps natural de gestació. Perquè a la xarxa hi ha massa palla i no voldria contribuir a engrandir-la.

La mística de la foto

Jordi Gual és un fotògraf de le vella escola, que ni tan sols té càmera digital. Vam arribar a ell gairebé per casualitat, buscant històries per fer un documental amb els companys de la Universitat Autònoma. I la seua història, i també la de la seua filla Natàlia, han superat les expectatives, i en escreix. Els vam conèixer fa uns mesos i cada nou dia que ens trobem, cada conversa intercanviem, és un nou món que ens deixa fascinants. Les seves sessions fotogràfiques són ben singulars, on el que compta no és el resultat sinó el procés, la mística que es crea entre ell i la Natàlia.

The Dark Room from sarah garrahan on Vimeo.

Els viatges d’Ibrahim el Tortosí (IV)

(Aquesta sèrie comença aquí). El viatge de Cracòvia a Oswiecim (Auschwitz, en alemany) va durar una hora i escaig i en arribar-hi em vaig sentir descol·locat. Res era com m’ho havia imaginat. Esperava trobar-hi molts turistes i tot de cartells indicant l’entrada en un camp desolat, amb filats i barraques de fusta. Però l’autobús ens va deixar en un pàrquing gairebé buit, amb poca gent, i envoltat d’arbres gegantins. A més, al tractar-se d'uns antics quarters militars de l'exèrcit polonès ocupats pels nazis, el recinte no tenia aspecte de camp de concentració, almenys com els que ens havien venut a les pel·lícules sobre l’Holocaust. Els edificis eren de maó rogenc —com molt britànics— i els carrers amples i amb gespa coberta per la rosada.

Després de passar un petit espai museïzat, vam creuar la porta amb el famós rètol de forja on es pot llegir “Arbeit macht frei”, és a dir “El treball et farà lliure”. El camp va ser creat el 1940, i al principi només s'hi enviaven presoners polítics polonesos. Durant els anys següents, per encabir la creixent llista de detinguts, el recinte es va ampliar fins a desglossar-se en tres camps principals (Auschwitz I, Auschwitz IIBirkenau i Auschwitz III-Monowitz, ja desaparegut) i 40 subcamps. Tot i que la majoria de deportats van ser jueus europeus (es calcula que hi van ser enviats, com a mínim, 1,1 milions de persones, la majoria de les quals va morir directament a les cambres de gas), també va ser el destí de gairebé 150.000 polonesos, 23.000 gitanos, més de 15.000 presoners de guerra i milers de presoners d'altres nacionalitats i condicions, entreels què també hi havia espanyols i catalans. El que més em va molestar de la visita fou el riure d’alguns turistes que passejaven pel recinte, no sé que hi veien de simpàtic en un espai com aquell.

La visita, però, no va acabar en aquest recinte. Tres quilòmetres més enllà, cap als afores de la ciutat, hi ha el camp d'Auschwitz-Birkenau, una immensitat despullada, amb les vies del tren i l'andana on baixaven els deportats camí de la mort. A Birkenau ja no hi havia casetes victorianes, ni carrers amb gespa i arbres centenaris, sinó barracons de fusta i una mena d’estables per a bestiar reciclats com a dormitoris i latrines. Al fons ressortien les restes dels crematoris. L'horror es palpava a cada racó.

Els altres articles d’aquesta sèrie:

Els viatges d’Ibrahim el Tortosí (I)

Els viatges d’Ibrahim el Tortosí (II)

Els viatges d’Ibrahim el Tortosí (III)

Guillermina la barcelonista

Quan era menut, per casa corria un vinil de la Guillermina Motta, d’aquells amb una sola cançó per cara. El disc portava per títol Gillermina Motta la Barcelonista i potser per això en el meu difús imaginari infantil el nom de la cantant porta els colors blau i grana. Tot plegat ho havia gairebé oblidat fins la setmana passada, quan fent tertúlia al Cafè de les Delícies, a la rambla del Raval de Barcelona, va sonar una de les seves cançons (ara no en sabria dir el nom, no era cap dels seus hits). El cas que que em vaig posar content, perquè es ben estrany de sentir música d’aquest tipus en els bars de la Barcelona multiculti i del disseny, on els referents de casa nostra sovint queden massa eclipsats. Després de la Guillermina hi va sonar Edit Piaf, Vivaldi, Rufus Wainwright, Maria del Mar Bonet, Bach, Cold Play.... una barreja musical tan ben escollida que ha convertit aquest local en un dels meus preferits de la capital catalana.

Els viatges d’Ibrahim el Tortosí (III)

Un dels trams més interessants del periple "europeu" d'Ibrahim ibn Ga'qub al-Turtuxi coincideix amb la seva arribada a l'actual Polònia, regió que ell anomena el "regne dels eslaus de Miecislau". La seua estada en aquells territoris va coincidir amb els primers anys del regnat d'aquest rei —el primer rei cristià de la zona—, un període que marca el punt d'inici de la història de Polònia com a país. Per això, el relat que en farà Ibrahim es considerat un dels pilars fonamentals en l'estudi de la identitat polonesa. De Cracòvia —una de les principals ciutats que descriu en aquest en aquest capítol—, en diu que estava rodejada de boscos i que es trobava a tres setmanes de Praga, l'actual capital de la República Txeca. 

Com que amb la informació que havíem recollit a Còrdova no en teníem prou, vam decidir carregar motxilles i volar cap a Cracòvia, en un viatge low cost a mig camí entre la investigació històrica i l'oci turístic. La recerca periodística no va ser tan fructífera com esperàvem, sobretot perquè ens van fallar els contactes que en Jordi s'havia currat des de Tortosa. Ara bé, la descoberta de la ciutat, vagarejant sense rumb predeterminat, ja justificava per si sol el viatge. Estàvem allotjats en un alberg ben cèntric que ens va permetre anar amunt i avall sense utilitzar el transport públic: després de vorejar el riu mig congelat vam passar el pont fins arribar l'antic barri jueu de Kazimierz, escenari de la repressió macabra contra els jueus durant la II Guerra Mundial. El barri estava força degradat, si bé els darrers anys ha viscut certa revifalla, sobretot des que es va estrenar el film La llista d'Schindler, gravat en bona part en aquest barri. Vam visitar la sinagoga de Tempel i ens vam passar una bona estona fullejant volums a la llibreria que hi havia just al seu costat, especialitzada el cultura i història jueva. Vam voltar antiquaris i el Jordi en va sortir amb un curiós llibre sota el braç: un volum d'història de Polònia per a estudiants de secundària de l'any 1994 on a la primera pàgina del primer capítol es menciona a Ibrahim "l'espanyol". Per descansar ens vam aturar en un bar ple de referències comunistes, llòbrec i perfumat de vodka. El complement a la ruta urbana fou l'escapada Oswiecim, però això us ho explico en el proper apunt.

Els altres articles d’aquesta sèrie:

Els viatges d’Ibrahim el Tortosí (I)

Els viatges d’Ibrahim el Tortosí (II)

Els viatges d'Ibrahim el tortosí (II)

Ja vaig comentar en l’anterior apuntantiga mesquita i, també, una de les jueries més ben conservades de Sefarad (nom amb que els jueus coneixien la Península). que m’atreia la idea d’investigar la vida del tortosí Ibrahim ibn Ga’qub per ser jueu i per treballar, a la vegada, sota les ordres del califa de Còrdova. I és que els estereotips contemporanis contraposen jueus i musulmans, però això no vol dir que uns i altres s’hagen barallat com gat i gos des de sempre. El cas és que el Jordi i jo vam trobar oportú de començar la nostra recerca a Còrdova, perquè era capital de l’Al-ândalus en època d’Ibrahim, perquè s’hi pot visitar l’

Des de Tortosa, el Jordi havia concretat un entrevista amb Sebastiàn de la Obra, un andalús culte i elegant (ben clenxinat, amb bigot retallat i un mocador al coll) apassionat pels llibres, bibliotecari, documentalista, historiador i fundador de la Casa de Sefarad de Còrdova, un projecte cultural privat per donar a conèixer l’enorme llegat de jueu a l’Estat espanyol. Sebiastiàn, ens va atendre un diumenge al migdia a la biblioteca d’aquesta casa-museu del segle XIV, situada just davant de l’antiga sinagoga. No tenia referències d’Ibrahim ibn Ga’qub, però ràpidament es va posar a remenar llibres especialitzats (ara escrits en castellà, ara en francès, ara en àrab) fins trobar informació del jueu tortosí. Per desconegut i poc estudiat les referències d’Ibrahim eren mínimes, però ens van servir per estirar del fil i continuar buscant pistes.
 

Després d’estar més d’una hora xerrant, De la Obra ens va guiar per les sales de la Casa Sefarad, que contenen una col·lecció única de peces procedents de països de mediterranis on es va instal·lar la diàspora sefardí: des de Fés a Tetuan, passant per Oran, Alexandria, Esmirna, Salònica, Rodes o Istambul. Aquest museu, juntament amb la sinagoga, ha esdevingut un dels pols d’atrecció turística i cultural del call cordovès, ple de carrerons estrets, nets i emblanquinats, amb geranis que pengen dels balcons i gats que fan la migdiada. Sort que Sebastiàn mai ha vingut a Tortosa, perquè s’enduria un ensurt de veure com de deixat i brut tenim el nostre call... en fi... Ens vam acomiadar amb el compromís que si mai publicàvem alguna cosa sobre Ibrahim tornaríem a Còrdova per fer-ne una presentació. Un compromís que no sé si podrem complir perquè fa mesos que li enviem correus electrònics, que deixem missatges a la bústia de veu del seu telèfon, i encara no em aconseguit contactar-lo. Una llàstima!

Els viatges d’Ibrahim el tortosí (I)

La revista Sàpiens de gener —que des d’avui ja es pot trobar als quioscos— dedica un reportatge al viatge que el jueu tortosí Ibrahim ibn Ga’qub va fer per l’Europa Central i de l’Est a finals dels segle X. Els seus relats —que per primera vegada deixaren constància escrita de ciutats com Praga i Cracòvia— descobriren “noves” societats en un moment en què els contactes entre al-Àndalus i el centre el continent eren molt poc habituals.

El text, escrit a quatre mans pel politòleg Jordi Arrufat i per mi mateix, és el resultat d’un viatge que ara fa un any ens va portar primer a Còrdova i més tard a la República Txeca, al sud de Polònia i a Ucraïna. Volíem saber més sobre la figura d’aquest jueu nascut vora l’Ebre que va servir el califa cordovès al-Hakam II i per això vam decidir d’anar a trucar portes de centres d’estudis i universitats europees. 

D’una banda, ens atreia la idea d’investigar la vida d’un jueu que treballava sota les ordres d’un musulmà, potser perquè els estereotips generats pel conflicte Palestino-iraelià han acabat contraposant totes dues religions. El cert, però, és que al segle X, jueus i musulmans van apostar per la superació de les barreres tribals i no s’estaren de cooperar en cas de necessitat. D’altra banda, teníem referències de la importància d’Ibrahim en la historiografia de Polònia i Txèquia, però no sabíem ben bé quina n’era l’envergadura fins que a l’Institut d’Estudis Orientals de l’Acadèmia de Ciències de la República de Txèquia ens van explicar que a meitat dels anys noranta s’havia organitzat una trobada d’historiadors per analitzar, en exclusiva, la figura d’aquest jueu tortosí.

Arran de la publicació del reportatge a la revista Sàpiens, em sembla interessant de dedicar diversos apunts sobre el periple que mil anys després d’Ibrahim vam emprendre Jordi i jo per alguns dels territoris on hi havia deixat petjada. I és que si seguir el rastre del jueu ja és de per si curiós, fer-ho al costat d’en Jordi Arrufat és una gran experiència.

Continuarà...

Tapes tortosines

La Tasca Bohèmia de Tortosa ofereix una de les llistes de tapes més àmplies de la ciutat. El problema és que tanca en cap de setmana i de vegades es fa difícil poder-ne gaudir. Per sort hi ha alternatives igualment interessants: al restaurant l’Olivera —que obre els dissabtes i els diumenges, aquest sí— hi serveixen una sèpia molt tendra, els sipions fregits són exquisits, els bunyols de bacallà cruixents i les patates braves les acompanyen amb una salsa amb el punt just de picant. Si per beure demaneu un vi negre de la Terra Alta, l’àpat esdevé sublim. I tot això, a partir de només 14€/persona (!!).

Tasca Bohèmia

C/ Escorxador, 14.

Tel. 977 44 69 96

Restaurant l'Olivera

Pl. de la Cinta, 8.

Tel. 977 51 05 99

Bye, Bye Escòcia o l’Auld Lang Syne

Demà torno a Catalunya i aquesta nit m’he acomiadat d’Escòcia i de la seua gent ballant en un Ceilith, en un concert de danses tradicionals celtes. Música en viu, parelles fent saltirons, faldes de quadres i la companyia de la Kate, amb qui he compartit pis els darrers dos mesos i mig. Un bon final d’estada.

Marxo d’Escòcia amb la motxilla plena de bones experiències però amb la sensació estranya que no he aconseguit arrelar-hi, que no m’enduc cap porció del país cap a casa. Potser perquè no hi he passat prou temps. M’hagués agradat allargar-hi l’estada, si bé també és veritat que tinc ganes de tornar cap a casa. A Catalunya m’esperen, la família, els amics i un bon grapat de projectes engrescadors. Els propers vuit mesos els passaré entre Barcelona i les Terrres de l'Ebre. Després la vida ja ho dirà.

Vull acabar aquest apunt de la mateixa manera que avui hem acomiadat el Ceilith: cantant l’Auld Lang Syne, segurament, el poema més conegut de Robert Burns, el Verdaguer escocès. Una himne que a Catalunya es coneix amb el nom de “L’hora dels Adéus”:

Should auld acquaintance be forgot,


and never brought to mind?

Should auld acquaintance be forgot,


and auld lang syne ?

For auld lang syne, my jo,

for auld lang syne,

we’ll tak a cup o’ kindness yet,

for auld lang syne.

And surely ye’ll be your pint-stowp!


and surely I’ll be mine!

And we’ll tak a cup o’ kindness yet,

for auld lang syne.

We twa hae run about the braes,


and pu’d the gowans fine;


But we’ve wander’d mony a weary foot,


sin auld lang syne.

We twa hae paidl’d i' the burn,


frae morning sun till dine;


But seas between us braid hae roar’d
sin auld lang syne.

And there’s a hand, my trusty fiere!


and gie's a hand o’ thine!


And we’ll tak a right gude-willy waught,


for auld lang syne.

Misteri a la Rosslyn Chapel

Malgrat que la Rosslyn Chapel és una de les esglésies més antigues d'Escòcia, el renom internacional li va arribar ara fa pocs anys, amb la publicació del Codi da Vinci, quan Dan Brown va situar-hi una de les últimes escenes de la novel·la. La localització no és aleatòria, i és que la capella —construïda en un poblet dels afores d’Edimburg— és coneguda per la complexitat i el misteri de la seua decoració. En destaquen les columnes, els capitells i una seqüència de 213 caixes que sobresurten d’arcs i pilars.

Diverses persones s’han afanyat a desxifrar el significat d’aquesta mena de cubs. L’estudi més curiós ha estat el del músic Stuart Mitchell, que hi ha vist una partitura escrita amb pedres que ell ha interpretat a partir el model Chladni, un mètode que recull les formes geomètriques que es formen quan una placa coberta de pols vibra a l’exposició de freqüències sonores. Una mica rebuscat tot plegat, però això no priva d’anar-hi i embadalir-se amb els detalls.

Jo me l’imaginava una mica més gran i no tan degradada. Algunes de les escultures han perdut la forma per l’erosió i l’estructura pateix del sostre d’on provenen nombroses humitats. Per això s’hi ha construït una coberta metàl·lica provisional que la protegeix de les pluges i a la vegada priva de la imatge exterior completa de l’edifici. Però la capella és igualment interessant i no només per l’edifici sinó també per l’entorn. Des del seu darrere hi surt un camí que baixa fins a la vall i voreja el riu. Una passejada agradable per a un d’aquells diumenges en què el sol s’aventura a treure el nas entre els núvols que cobreixen Escòcia.

Sobre fantasmes i finestres al cementeri

Edimburg és una ciutat molt visitada pels ghost hunters, els caçadors de fantasmes. De fet, diverses empreses ofereixen visites guiades nocturnes pels cementiris de la ciutat, on es veu que l’activitat de les ànimes malignes hi és molt alta. El preu de l’entrada acostuma a incloure una petita llanterna, i fa gràcia veure tot de punts de llum que es mouen entre la foscor mentre s’expliquen històries locals sobre esperits, però també sobre assassins victorians, bruixes i enterramorts. Els guies et porten entre làpides on et mostren taques d’humitat que semblen calaveres. "Algun fantasma es va estavellar contra la pedra", diuen. Ara bé, el que més em sobta d’aquest tipus de recorreguts no són els fenòmens paranormals d'anar per casa, sinó la tranquil·litat amb la que els guies entren als panteons. Com si res, sense pensar que allí hi ha algú enterrat. 

Una de les coses que més em va cridar l’atenció en arribar a Escòcia va ser veure els treballadors de les oficines del centre menjant el sandwich del break time del migdia asseguts sobre les làpides dels cemeteris, com si fóssin bancs d'un jardí. Tot plegat em fa pensar que la idea que els ecocesos tenen de cementiri s’aproxima més al concepte de parc públic que al de lloc de repòs espiritual, on s'hi ha d'entrar amb respecte. D’altra manera no podria entendre com es pot viure en una casa on les finestres donen directament sobre les làpides, tal com es pot veure en la fotografia de més amunt, presa al Greyfriars, just al centre d’Edimburg. I és que allà on nosaltres hi veiem tombes, ells només hi troben arbres, bancs a l'ombra i gespa acabada de segar.

Ciutats amb mirador

M’agraden les ciutats que pugen i baixen, construïdes sobre el turó i la plana, amb desnivells que donen perspectiva al paisatge, que et permeten sobrevolar les cases i la trama urbana amb la mirada. A Edimburg, per exemple, hi ha dos punts des d’on es pot veure la ciutat des de dalt. El primer és el castell, una fortalesa medieval, des d’on es domina tot l'horitzó. L’edifici —que és alguna cosa més que un castell, però menys que una ciutadella— sobresurt com escarxofat al damunt d’una gran roca volcànica, just al centre de la ciutat. Per la singularitat de la construcció, la història que condensa i les vistes sobre el nucli antic, és un dels monuments turístics d'Escòcia més visitats. Val la pena pujar-hi, encara que el preu de l’entrada no sigui gens popular (15€).

El segon mirador és l’Arthur's Seat, el cim més alt d’una petita serra que s’eleva cap a l’est d’Edimburg, a tocar de la ciutat. Des dels 251 metres, s’obté una de les millors panoràmiques de la zona, amb vistes directes sobre el Parlament Escocès i el Palau Reial. Cal anar-hi cap al tard, just abans de la posta, quan el contrallum rogenc del sol retalla la silueta del castell a l’horitzó. És una caminada popular; molts hi van a córrer, a passejar o a plantar l’objectiu de la càmera. Un lloc de fàcil accés, on s’hi arriba amb només trenta minuts... i alguna esbufegada.

La Festa del Renaixement a Le Puy-en-Velay

He passat el cap de setmana a la ciutat de Le Puy-en-Velay —al Massís Central Francès— on s’hi celebrava la Fête du Roi l’Oiseau, un festival de recreació històrica que guarda estrets vincles amb Tortosa, on des de fa 14 anys s’hi organitza un esdeveniment similar. De fet, el primer cop que vaig visitar Le Puy-en-Velay (Lo Puèi de Velai, en occità) va ser amb al Ball de Cavallets de la Festa del Renaixementcoup d'amour, una atracció que m'hi portaria a viure. El 2005 m'hi vaig instal·lar durant tot un any i des de llavors que hi guardo grans amics... una petita família. Pensant en els bons moments que he passat en aquesta ciutat —especialment durant els dies de la festa— he volgut recuperar la crònica de la Fête du Roi l’Oiseau de l’any 2006 que vaig escriure per a La Veu de l’Ebre: de la capital del Baix Ebre, ara fa 8 anys. En aquell moment, encara no era conscient de com aquell viatge marcaria el meu avenir. Vaig patir una mena de

"Aquests que fan tant soroll segur que són els de Tortosa!", s'exclama una madame asseguda entre el públic. És difícil saber com ho ha deduït, però l'important és que no s'equivoca: els tambors que ressonen uns carrers més enllà són els de la Colla Jove de Dolçainers. El rebombori que fan els tortosins és tal que la senyora (una mica primmirada, tot cal dir-ho) està molesta perquè el soroll no li permet seguir el fil argumental de l'obra que una troupe de comediants interpreta a la Taverna del la Cort de Plasença, a pocs metres de la Cathédral du Puy-en-Velay.

De fet, tot el nucli antic és un veritable galliner, una gran olla de grills: el so de tabals, dolçaines, tarotes, cornamuses i violes se superposa a la cridòria dels soldats, mercaders, saltimbanquis i altres éssers vestits d'època que deambulen per carrers empedrats i costeruts. Es dissabte i després de dos dies d'un plugim empipador que no fa ni deixa fer, la nuvolada comença a aclarir-se però no la multitud que visita la ciutat amb motiu de la 21a Fête du Roi de l'Oiseau [ Festa del Rei de l'Ocell ], el festival del renaixement que el tercer cap de setmana de setembre se celebra a Le Puy- en- Velay, ciutat monumental del centre de França, de vint-mil i escatx habitants i agermanada amb Tortosa ara fa un any.

Espectacles amb D.O. de l'Ebre

Al pati central del Conseil Général, la posada en escena dels Abanderats del Renaixement i la Colla Jove impressiona: les coloraines de les teles, la contundència de ritmes i el so agut i estrident de les dolçaines captiva l'atenció dels visitants. "Els abanderats de Tortosa han participat en diverses edicions de la Fête du Roi de l'Oiseau. El seu espectacle té molt d'èxit i aquí comencen a ser ben coneguts," assegura Jean-Louis Roqueplan director de la Festa del Renaixement de Le Puy-en-Velay.

I mentre uns fan volar banderes, els altres aparquen el carro a la Plaça de Monsenhor de Galar. La càrrega que hi porten és ben peculiar: no es tracta de bales de palla, ni sacs de blat o cistells de verdura, sinó de cassoles, paelles, timbals i maraques estranyes. Aquest elements són suficients per a què el grup de percussionistes Atabaque d'Acadèmic, de Tortosa, posi música a la seva peculiar ruta per la ciutat. El resultat és una barreja eclèctica de sons, però sobretot de ritmes que van des de la simple batucada, passant per poliritmes de virtuosa precisió, la samba o el reiteratiu, i potser massa gastat, We will Rock You dels Queen. Els qui cansats de tant ritme busquen el predomini de la melodia també tenen el seu espai. L'Orquestra de Cambra del Conservatori de la Diputació de Tarragona a Tortosa actua a la Plaça delh Batistèri, darrere de la catedral. La interpretació és acurada, hi ajuda l'acústica de l'indret amb el punt just de ressonància entre les parets de la Seu i els palaus que l'envolten.

Qüestió de punteria

Els espectacles vinguts de Tortosa són una petita part, per no dir minúscula, del programa de la Festa de Le Puy-en-Velay. Una trentena de companyies de teatre i música, animen places i amenitzen la festa als campaments i les tavernes on les botelles d'Hipocràs —un vi cuit i adobat amb canella, nous de muscat, pebre negre, mel i pètals de rosa— és buiden a ritme ascendent a mesura que la nit s'aproxima. Però el veritable sentit de la Fête du Roi de l'Oiseau es troba entre fletxes, arcs, dianes i barrets verds amb ploma a l'estil Robin Hood. Si a Tortosa la Festa va nàixer per promoure el patrimoni renaixentista dels Reials Col.legis, a Le Puy-en-Velay l'esdeveniment gira al voltant d'una peculiar competició de tir a l'arc. El joc, documentat ja l'any 1524, consisteix en fer diana a una mena de peluix en forma Guacamai, un ocell de bec groc, fort i corbat, amb la cua llarga i el plomatge llampant. Al segle XVI el vencedor era proclamat Roi de l'Oiseau i durant un any no pagava impostos. És obvi que ara aquesta mena de compensacions no existeixen, i el concurs s’ha convertit en un simple espectacle per fer gala de bona punteria.

Cooperació Europea

La presència tortosina a la Fête du Roi de l'Oiseau no s'ha limitat a la setantena llarga de músics que entre abanderats, dolçainers, percussionistes i alumnes del Conservatori han animat els espectacles de carrer. Hi ha hagut una petita representació de voluntaris i el Comitè Organitzador de la Festa del Renaixement —encapçalat per la cap dels Serveis de presidència de l'Ajuntament de Tortosa, Eva Ortega— ha participat a les cerimònies oficials i protocol·làries. La visita també ha servit per coordinar les properes activitats d'Euro XVI, un projecte creat ara fa tres anys que té per objectiu promoure els intercanvis entre les grans festes del renaixement d'Europa: Le Puy-en-velay a França, Bretten i Wittemberg a Alemanya, Lessines a Bèlgica, Thiene a Itàlia i Tortosa. Precisament, durant els dies de la festa, la Chapelle de St.Alexsi de Le Puy ha acollit "L'espill de les ciutats, l'arquitectura del Renaixement a Europa" un exposició de fotografies i maquetes que destaca els edificis renaixentistes més emblemàtics de les ciutats que formen part d'Euro XVI.

Jean-Louis Roqueplan, director de la Fête du Roi de l'Oisseau, explica que "Euro XVI permet cooperar i compartir experiències, però cada una de les festes ha de guardar la seua pròpia identitat. La Festa del Renaixement de Tortosa és massiva, espontània, desinhibida, fins a cert punt esbojarrada, a Le Puy som més íntims i reservats. Cada una té les seus particularitats". "Ens agradaria tenir una taverna del Pou, per fer la festa com la de la Plaça Sant Joan de Tortosa, però com que les imitacions mai son millors que l'original hem desestimat la idea", conclou amb un somriure sorneguer entre la comissura dels llavis.

Vegeu també: Sobretaula a Le Puy

Perdre's

Vaig fer un clic al googlemaps per comprovar on era el número cinc del carrer Fettes. Hi havia d'anar per fer un encàrrec i com que quedava relativament a prop (mitja horeta a peu, segons els meus càlculs) vaig pensar que no feia falta malgastar els diners en un taxi. Vaig memoritzar recorregut i trama urbana confinant en la meua capacitat d'orientació. El cas, però, és que em vaig acabar perdent entre carrerons fets de cases clòniques i parcs immensos amb fileres d'arbres interminables. En part, em vaig desorientar per culpa d'aquesta tendència força extesa de no senyalitzar cada cruïlla amb nom del carrer on et trobes. El pitjor va ser adonar-me que que de carrers Fettes n'hi havia un bon grapat (Fettes Ave, Fettes Place, Fettes Lane, East Fettes...) i allò ja va ser la perdició. Vaig estar donant voltes com una baldufa, preguntant a qualsevol passavolant, fins trobar l'edifici que buscava. 

Hagués maleït cel i terra sinó fos que aquella estona de desorientació, de caminar sense rumb, es va convertir en un dels trajectes més gratificants. Sense voler-ho vaig descobrir la casa on es va allotjar Choppin a la primera meitat del segle XIX o l'exuberància arquitectònica del Fettes College, racons relativament amagats que d'altra manera, segurament, no hagués vist. I és que de vegades, la millor manera de descobrir una ciutat és perdre-s'hi.

Vallfogona de Riucorb

La inauguració del museu dedicat al poeta tortosí Francesc Vicenç Garcia —un dels pocs representants de la migrada literatura barroca en català— serà una bona excusa per tornar a Vallfogona de Riucorb. Al poble, hi vaig ser ara fa un any en una caminada estiuenca per aquell racó de la Conca de Barberà, limítrof amb l’Urgell i la Segarra. Vaig començar la ruta a Segura, un nucli aturonat encerclat per conreus, aquells dies, esquitxats pel roig de les roselles. De darrera l’església en sortia el camí planer que serpentejava fins a Vallfogona. Recordo que el sol d’agost badava les pedres i sort que la verdor dels prats ajudava a refrescar la mirada. La caminada va durar una hora curta, fins que vaig entrar a Vallfogona, per la part alta del poble. Aquí i allà, murals ceràmics decoraven algunes façanes del nucli antic amb versos del poeta tortosí. De baixada cap al rierol vaig aprofitar per descansar en una arbreda i fer un beure a l’Hostal del Rector. El local —adjacent a una petita sala de ball en desús— era l’antic bar del poble, ara modernitzat i regentat per una parella jove.

La visita va acabar, prop del balneari, als afores del poble, a la vora del riu Corb i entre cases d’estiueig, sota l’ombra dels plataners centenaris. Aquella fou la meua peculiar manera de fer honor a la dita popular “Vallfogona de Riucorb, la del rector memorable i l’aigua saludable”, una frase que té molt d’eslògan turístic. Si sou a les escorrialles de les vacances d’estiu, però encara us queda temps per fer una escapada, penseu amb Vallfogona.

Calaix de sastre

El Fringe Festival d'Edimburg és una mena de calaix de sastre... vull dir que hi cap una mica de tot: des d'obres de gran format a espectacles en sales de només una vintena de persones, passant per representacions en espais tancats (teatres, esglésies, pubs...) o en carrers i places. Aquesta diversitat també es fa notar en la qualitat. Cada dia s'hi representen més de 700 espectacles. Òbviament, no he tingut temps (ni diners!) de veure'ls tots, però la primera sensació després de deixar-me caure pels carrers i teatres del centre de la ciutat és que el rigor en la programació és molt desigual. Hi he vist un Hamlet magnífic, una musical zíngar molt recomanable, però també un cabaret molt poc professional, amb posada d'escena pròpia de festa de fi de curs de col·legi de primària. I potser aquesta és la gràcia del festival, que tothom hi pot dir la seua: els gats vells hi exhibeixen els anys d'experiència i els novells hi actuen per primera vegada amb espectacles mediocres que els permetran anar agafant bagatge.

El festival s'allarga fins a finals de mes. Qui s'animi a visitar-lo es veurà desbordat perquè davant de tanta oferta és gairebé impossible destriar el gra de la palla. Una opció és comprar-se alguna de les revistes especialitzades i l'altra és passejar-se pel High Street, on a primera hora de la tarda la major part de les companyies hi acudeixen per representar esquetxos i oferir un petit tast de les seues propostes.

King Kong i la "nessiemania"

Malgrat que les cròniques medievals ja parlen d'en Nessie (el monstre del llac Ness) la nessiemania va nàixer als anys trenta del segle passat. El 1933, coincidint amb l'estrena del primer King Kong, els Estats Units van viure una explosió de la mostermania. Un periodista escocès va aprofitar l'eufòria per publicar la crònica d'un suposat albirament de la fera del llac Ness i en poques setmanes diaris europeus i nord-americans se'n van fer ressò. Curiosos, farsants i científics (també pseudocientífics) van acudir a les ribes del llac. Tothom donava per fet que el monstre existia i que la seva captura era cosa de dies, fins al punt que alguns membres del govern britànic en van demanar el seu arrest policial. La bogeria fou tal que es construí una gran gàbia d'acer vora l'aigua mentre el Bertram Nill Circus de Londres oferia 20.000 pounds pel seu rescat. Tot plegat va acabar amb aigua de borraines. El monstre mai va aparèixer. Malgrat les expedicions científiques de les més renombrades universitats angleses, mai s'han aportat proves concloents de la seua existència. Ara, tot de webcams inspeccionen 24 hores al dia la superfície del llac i és que hi ha qui encara no ha perdut l'esperança de que el monstre torni a treure el cap.

Viatge amb tren (Harry Potter II)

L'escriptora J.K. Rowling viatjava amb tren quan li va arribar la inspiració i va imaginar per primera vegada el personatge de Harry Potter. No sabem si és per això que el tren apareix en tots els llibres de l'aprenent de bruixot mes famós del món, però el que sí podem assegurar és que el Hogwarts Express de les novel·les és, en la realitat, un tren de vapor que encara funciona en el nord d'Escòcia (a les anomenades Hihglands, les terres altes) camuflat sota el nom de Jacobite Steam Train. Impulsat per una locomotora vella però lluent (construïda el 1937), el viatge ofereix la possibilitat d'asseure’s el mateix vagó utilitzat en les pel·lícules i somiar en el món màgic de Harry Potter. El trajecte (de poc mes de seixanta quilòmetres entre anada i tornada) uneix els pobles riberencs de Fort William i Mallaig, passa entre prats creuats per rierols lents i tortuosos, pujols plens de verd, llacs amb monstres llegendaris i castells fantasmagòrics. Però el moment més emotiu arriba al creuar el viaducte de Glenfinnan, un pont espectacular que els fans de Harry Potter reconeixeran fàcilment perquè allí es van rodar algunes de les preses mes memorables de la saga.

Encara que en la ficció el Hogwarts Express parteix de l'estació londinenca de King's Cross, el nostre viatge comença en Fort Willliam, un poble de pescadors situat a la riba del llac Eil, en un dels racons mes pintorescs del nord d'Escòcia. Tots els matins (de dilluns a divendres i també els caps de setmana durant l'estiu) a l'estació de ferrocarrils sona l'aguda i llarga xiulada de la locomotora. El fum i l'olor a carbó, els vagons pintats de vermell, les butaques de fusta revestides de vellut, tots els elements conflueixen per a recrear el primer viatge de Harry Potter a l'escola de bruixots del castell de Hogwarts, un viatge memorable, ja que allí va conèixer a Hermione Granger i Ron Weasley, que es convertirien en dos dels seus millors amics. Cadascun dels vagons oferix serveis diferents, però si ets un autèntic fan del petit bruixot reserva plaça al vagó D, decorat com a la pel·lícula, amb el llarg passadís i els compartiments que desperten la imaginació.

La Vall de Nevis

Des de Fort William el tren s'endinsa pel Great Glen, una vall àmplia que comença al nord de la població i s'eleva fins al sud del Ben Nevis, que als seus 1.344 metres és la muntanya mes alta del Regne Unit, un imant per a excursionistes, escaladors i amants de la bicicleta BTT. Precisament, l'entorn natural i l'arribada del tren de vapor a principis del segle passat van consolidar Fort Wiliam com un dels centres turístics més importants de Gran Bretanya entre els afeccionats al turisme actiu i de natura. A més, la fama de pel·lícules com Braveheart, Rob Roy o el mateix Harry Potter (totes elles amb escenes rodades a la vall de Glen Nevis) han donat a conèixer Fort William, també als cinèfils. Mitòmans del setè art i excursionistes, doncs, són alguns dels passatgers habituals del Jacobite Steam Train. Entre alguns nens vestits a la moda Harry Potter es confonen esportistes, amb les seves botes de muntanya i els pals de tracking. I encara que no hi ha ni aprenents de bruixot, ni barrets punxeguts, ni baretes màgiques, si que existeix el carro dels dolços que recorre els vagons ple dels caramels, els pastissos i les xocolatines que tant agradaven a Harry i els seus amics.

El viaducte de Glenfinnan

Després de deixar enrere les cases de Fort William, el Jacobite creua el riu Locky a la riba del quan es conserven les restes del castell de Ivenlocky, en ruïnes, com en tants d’altres punts dels paisatges escocesos. El tren transita al llarg del pla de Corpach Moss, entre prats amb vaques, ovelles i pastors que es protegeixen de la pluja persitent (i habitual) sota els petits boscos pins. A la dreta s'estreny la vall, decorat de fons del viaducte de Glenfinnan, un pont robust, de 21 arcades, construït a mitjan segle XVIII. Encara que les escenes de tren de les pel·lícules de Harry Potter també van ser rodades a Londres i Yorkshire, aquest és sens dubte un dels racons més espectaculars per on transcorre el Hogwarts Express. Es pot comprovar a "Harry Potter i la càmera dels secrets", però també en el "Presoner d'Azkaban" i "El calze de foc". Als pocs minuts arriba la primera parada del recorregut, en la diminuta estació de Glenfinnan, on es pot visitar un museu que relata la construcció del viaducte.

Vora mar

El viatge continua entre paisatges solitaris recoberts de grans cels. Petits llacs, muntanyes suaus i un mar salvatge ens acompanyen de camí a Arisaig. Seguim un tram de litoral ple de petits illots rocosos sense vegetació i platges de sorra platejada que atreuen els turistes durant les setmanes mes caloroses de l'any. Mirant a l'oceà, despunten les illes de Rum, Muck, Eigg i Canna. El tren creua el llac de Morar, un dels llacs britànics mes profunds, on segons la llegenda s'amaga un monstre que ha tingut la mala sort de topar amb la fama de Nessi (el criatura del llac Ness), molt mes popular, que l’ha deixat gairebé sense protagonisme. Finalment el Jacobite Steam Train arriba a Mallaig una dinàmica comunitat de pescadors i punt d'accés a la illa de Skye, la segona illa més gran d'Escòcia renombrada pel seu interés natural. Mallaig és un bon lloc per a degustar peix fresc i marisc, i de fet és habitual entre els habitants de Fort Wiliam pujar al Jacobite Train Steam per anar a menjar en alguns dels restaurants del seu port.

A les novel·les de Harry Potter, el Hogwarts Express arriba fins al castell de Hogwarts, situat en algun racó desconegut d'Escòcia, solament accessible per als humans amb sang de bruixot. Però en el món real, el Jacobite no transporta cap passatger amb destinació a l'escola d'arts màgiques i bruixeria. Tanmateix els passatgers es conformen fàcilment amb la contemplació dels paisatges o amb algun dels souvenirs que es poden adquirir a la botiga del tren: des d'una replica en miniatura del Hogwarts Express, fins a pòsters o jocs de taula. És així com, el viatge es converteix en una magnífica forma de passar el dia gaudint de la bellesa de les terres altes escoceses entre paratges inspirats per la màgia de Harry Potter.

Informació pràctica:

El tren fuciona de juliol a octubre entre setmana (els mesos de juliol i agost també en cap de setmana). Viatge d'anada i tornada a partir de 30£ aduts i 17£ infants. Podeu reservar els bitllets a www.steamtrain.info

El text original d'aquest reportatge (escrit en castellà) ha estat publicat al sumplement Viajar de La Vanguardia el 16 de juliol d'enguany.